Legat dels papes a Catalunya i a la resta de regnes hispànics, fou abat de Sant Víctor de Marsella, bisbe d’Albano i arquebisbe de Narbona. Era fill del vescomte Ricard II de Millau i de Gavaldà i de Ricsenda de Narbona. Home zelós i actiu, fou un protegit de Gregori VII, que molt jove encara el féu cardenal i el trameté com a legat als regnes hispànics (1078). Com a legat reuní sínodes als diversos regnes, sobretot als castellans, on introduí la litúrgia romana. Mort Gregori VII (1085), entrà en conflicte amb Víctor III, que l’arribà a excomunicar (1087), però serví de nou Urbà III i Pasqual II, que li confiaren noves legacions a Espanya. L’antiga Marca obtingué la unió a Marsella de molts importants monestirs, que s’afegiren a tot d’abadies catalanes ja unides a Marsella, com Ripoll (1070); entre aquestes ressalten Sant Joan de les Abadesses (1083), Cuixà i Canigó (1081), Gerri (1096) i altres petits cenobis com Sant Joan les Fonts, Sant Tomàs de Fluvià. La seva actuació fou molt intensa per a impedir la restauració de la metròpolis de Tarragona el 1089, cosa que no obtingué. El 1106 fou elegit arquebisbe de Narbona cessant aleshores la seva intervenció a Catalunya. El seu germà Bernat de Millau (mort el 1079) també fou abat de Sant Víctor de Marsella i cardenal.