Home polifacètic, publicà en diversos gèneres, poesia, narrativa, literatura, història, geografia i assaig. De la primera etapa cal destacar, Fe y Amor (1879) i La justicia del Rey Santo. Tradición toledana (1883), Cuentos incoloros, La República de Orange, Oraciones, misas y cantares (1887), La baronesa de Wilson i Breves noticias sobre la novela contemporánea. El 1889 emigrà a l’Argentina i s’establí a Buenos Aires. Hi fou catedràtic de llengua i literatura castellanes. Entre les nombroses obres publicades en aquest país cal esmentar: Almanaque histórico argentino (1891); A histórico pasado, risueño porvenir (1891); El lector argentino (1892); Efemérides argentinas (1893); El amor de los extranjeros a la patria argentina i Los dominicos y Colón. Féu recerca en filologia castellana, camp en el qual cal destacar la seva obra Gramática Castellana (1903), molt reeditada. Elaborà altres obres sobre el castellà de l’Argentina i la crítica de la literatura castellana antiga:Notas al castellano en la Argentina (1903); Errores usuales en la conversación diaria, Barbaridades que se nos escapan al hablar, Preceptiva literaria, Antología cervantina, Des de la falda (1912), llibre de poesia, i Apuntes e ideas sobre educación. S'interessà per la història de l’Argentina i també, de manera especial, per la història dels catalans en aquest país, on cal remarcar obres publicades com De algunos catalanes ilustres en el Río de la Plata, Los catalanes en la defensa y conquista de Buenos Aires (1800-1807) (1883) i Los catalanes en la Argentina (1927). Col·laborà a La Nación, es relacionà amb Mitre i altres polítics i dirigí la revista Cataluña, Aragón, Valencia, Baleares. Deixà inèdita una peça teatral catalana, Teolongo Bachio, datada el 1880, que tracta de la resistència dels antics blanencs davant Hanníbal, en decasíl·labs blancs i en un acte, segons el model de les tragèdies de Víctor Balaguer.