El seu “teatre estrany”, tal com és definit en el món anglosaxó, és una combinació d’escenografia, acció i efectes òptics i sonors. Les seves obres eviten qualsevol trama, argument, caràcters o emocions. Cal destacar-ne: Angelface (1968), Classical Therapy; or, a Week under the Influence (1973), Hotel for Criminals (1975), Book of Esplendors (1978), Reverberation Machines (1985) i Unbalancing Acts (1992). Ha recollit les seves darreres obres, estrenades la majoria amb el seu grup Ontological-Hysteric Theatre, en els volums My Head Was a Sledgehammer: Six Plays (1995) i Paradise Hotel and Other Plays (2001). No-Body (1996) ha estat la seva primera incursió en el camp de la narrativa.