Format en l’àmbit de la filosofia analítica, fou deixeble de Carnap, però anà evolucionant i integrà en el seu pensament elements propis del plantejament lingüístic del darrer Wittgenstein, d’allò que els anglosaxons anomenen metafísica continental (fonamentalment Heidegger) i, sobretot, de la tradició de la qual ell es considerava hereu: el pragmatisme americà de J.Dewey i W.James. Rorty defensà en les seves obres una orientació filosòfica absolutament oposada a la de la tradició metafísica occidental. La seva tesi és que la filosofia hauria de centrar-se en la solidaritat humana i no en la definició d’una objectivitat més enllà de la intersubjectivitat. Cal, llavors, reemplaçar l’intent de distingir entre aparença i realitat per la distinció entre descripcions útils i descripcions inútils de les coses. L’única finalitat possible del discurs filosòfic ha d’ésser la felicitat humana i la defensa dels valors que la produeixen. Tota altra consideració epistemològica resta subordinada a aquest propòsit, la validesa del qual roman indiscutida. Les obres més representatives d’aquesta posició són Philosophy and the Mirror of Nature (1979) i Contingency, Irony and Solidarity (1989), Essays on Heidegger and others (1991, en dos volums), Objectivity, Relativism and truth (1991, en dos volums), Truth and progress (1998) i Achieving our country (1998).