Pertany a una generació d’artistes precursora del pop-art i que aprofita com a materials per a les seves composicions les deixalles d’una societat tecnològica, molt dins d’una posició junk: restes de màquines, cotxes, etc. D’una forma paral·lela al treball de Tinguely a Europa, Stankiewicz construí màquines impossibles que no serveixen per a res: Kabuki Dancer (1956), com a respostes marginals a una societat neuròtica de consum.