El ducat de Richmond fou concedit el 1525 pel rei Enric VIII d’Anglaterra al seu fill il·legítim Henry Fitz Roy, a la mort sense fills del qual (1536) revertí a la corona. Posteriorment fou concedit diverses vegades i revertí sempre a la corona. Per darrera vegada fou concedit el 1675 a Charles Lennox (mort el 1723), fill il·legítim del rei Carles II, i encara el porten els seus descendents agnats, els Gordon-Lennox, també ducs de Gordon. El comtat de Richmond fou portat pels comtes de Penthièvre (una branca dels ducs de Bretanya) després que el comte Alà I de Penthièvre (mort el 1089) construí el castell de Richmond al Yorkshire. El primer personatge que apareix com a comte de Richmond és el seu nebot el comte Alà III de Penthièvre (mort el 1146), casat amb la filla i hereva del duc Conan III de Bretanya. Des d’aleshores i fins al 1399, que revertí a la corona, els ducs de Bretanya foren també comtes de Richmond llevat d’alguna ocasió (1240-68 i 1342-72). El 1414 fou conferit a Joan d’Anglaterra (mort el 1435), duc de Bedford, fill del rei Enric IV; i el 1452 a Edmund Tudor, que el transmeté al seu fill, que després esdevingué rei Enric VII d’Anglaterra.