Rin

Rijn (nl)
Rhein (de)

El Rin al seu pas per la ciutat alemanya de Colònia

© Corel / Fototeca.cat

El major dels rius de l’Europa pròpiament occidental.

Nascut a Suïssa, és fronterer amb Àustria, Alemanya i França; passa per Alemanya i, finalment, travessa els Països Baixos, on desguassa a la mar del Nord. Té 1.232 km de llarg, 196.300 km2 de conca i un cabal final d’uns 2.250 m3/s de mitjana i 11 l/s/km2. S'origina al llac Toma, a 2.344 m d’altitud, al peu del Mont Badus, prop del pas de l’Oberalp, amb el nom de Vorderrhein. Dins els Alps s’orienta al NE i rep el Hinterrhein, que ve dels Alps Rètics; així, a Felsberg porta ja 126 m3/s (38,8 l/s/km2) d’un règim nivoglacial de transició, amb màxim de juny i mínim profund d’hivern per retenció nival. S'adreça després al N fins al llac de Constança, on aporta 234 m3/s, i en sortir-ne travessa les estructures del Jura. En aquest trajecte, als saltants de Schaffhausen, porta 386 m3/s amb un règim menys glacial però amb els màxims i mínims decalats un mes per l’acció regularitzadora del llac. També en aquesta travessa mou diverses centrals elèctriques importants i a Rekingen porta ja 437 m3/s. A Waldshut rep l’Aare —col·lector dels Alps Bernesos de la plana suïssa—, més potent que el mateix Rin, que li dona 555 m3/s del mateix règim fluvial. Acabada la travessa arriba a Basilea, amb 1.023 m3/s. Abans del Pliocè, el Rin continuava a ponent cap a la conca del Roine; però en aquella època es completà la fossa o planura dita ara del Rin, que li obrí el camí cap al N. Al llarg d’aquesta, en més de 300 km, des de Basilea fins a Bingen, va tan pla que les inundacions freqüents portaren, al segle XIX, al seu condicionament, completat després pel canal de Kembs, que facilita el tràfic fluvial des de Mannheim fins a Estrasburg i d’allí, per una branca, a Basilea, mentre que per l’altra enllaça amb la conca del Roine per la comunicació amb la Doubs (canal Roine-Rin). A la plana del Rin, aquest deixa ja de rebre aigües glacials i ben poques de nivals, i només en rep de pluvials d’origen oceànic, com és ara les del Neckar i les del Main (estimades en 150 i 250 m3/s), que li arriben per la seva dreta, provinents de Suàbia i Francònia. Així s’inicia un canvi de règim en potenciar ja les aigües hivernals. Després de Magúncia, a Bingen, ja amb uns 1.500 m3/s, comença la travessa del massís esquistós renà, per mitjà d’una gorja epigènica espectacular coneguda pel “pas heroic del Rin”, curull de llegendes, d’un tràfic i un turisme intens. A Coblença rep per l’esquerra el Mosel·la amb més de 250 m3/s, també pluviooceànic, de manera que a Colònia, amb 1.750 m3/s, el Rin és ja regularitzat. Continua per la plana al·luvial westfaliana i deixa Alemanya per Emmerich. A Holanda s’inicia el delta, molt ramificat, on rep encara el Mosa, de més de 300 m3/s. Tota una estructura de dics fixa els braços fluvials i protegeix els pòlders. En les seves efemèrides extremes, el Rin ha mostrat a Basilea mínims de sols 202 m3/s (febrer del 1858); i a Colònia, màxims de fins a 11.500 m3/s (gener del 1926).

El Rin en la història

Des dels temps més remots, el Rin ha estat alhora frontera i nexe, obstacle i via de comunicació, centre i cruïlla de cultures. A les seves riberes han estat trobades restes que es remunten fins al Paleolític inferior (maxil·lar de Mauer o homo heidelbergensis) i, a les edats del bronze i del ferro, s’hi desenvoluparen les cultures dels túmuls, dels cementiris d’urnes i de La Tène. Des de la meitat del primer mil·lenni aC, de forma progressiva, tribus germàniques desplaçaren els pobladors celtes; l’avanç d’aquelles fou temporalment detingut per Roma: campanyes de Juli Cèsar, Drus, Tiberi, Germànic, etc., i construcció d’un limes o barrera fortificada seguint el curs del Rin i de l’alt Danubi, iniciada per Domicià el 83 dC. El limes no impedí que, cap al 260, els alamans i els francs s’establissin a la conca alta i a la desembocadura del Rin, respectivament. A partir del 406 el riu fou creuat per vàndals, sueus, alans, burgundis, etc., i les terres per ell solcades esdevingueren objecte de disputa, fins que al començament del segle VI es consolidà el domini franc. El riu fou l’eix econòmic i polític de l’imperi de Carlemany, i, malgrat els nombrosos peatges senyorials, fou una de les rutes mercantils medievals més freqüentades, via de comunicació entre la mar del Nord i l’Europa alpina i mediterrània. Lluís XIV reivindicà el Rin com a “frontera natural” de França, suscitant un llarg plet amb Alemanya, l’últim episodi del qual fou la incorporació del Saarland a la RF d’Alemanya el 1957, després d’un plebiscit.