Situació i presentació
El terme s’estén als vessants de la dreta del riu Negre (que li dona el nom), o riera de Solsona, que forma en una bona part el límit septentrional, fins a l’altiplà (SW) on s’alça l’important santuari del Miracle (861 m), a la divisòria d’aigües del Cardener i el Segre, i fins al sector (SE) centrat pel poble de Su, a la capçalera de la riera de Matamargó. Aflueixen al riu Negre diversos afluents, com els torrents de Galtanegra i d’Avellanosa. El Cardener forma en part el límit NE. Limita al NW amb el terme d’Olius (sector del S de Solsona), al NE i l’E amb el de Clariana de Cardener i al S amb el de Pinós i un petit tram del de Cardona (Bages).
El terreny és força escabrós i boscat prop del riu Negre i més planer vers Freixenet, Su i el Miracle. El terme compta amb dos arbres monumentals; un és l’anomenat Pi de les Tres Branques, a la vora de Freixenet, de reduïda capçada i més de 25 m d’alçada, l’altre és l’anomenat Ginebre del Solà, situat al mig d’un sembrat. El terme, el poblament del qual és gairebé tot disseminat, comprèn el conjunt de masos de Riner, cap de municipi, el poble de Su, els llogarets de Freixenet (pronunciat Freixinet, tal com sovint apareix escrit) i Avellanosa, i les caseries del Miracle i de Santa Susanna. De la carretera C-55, en el seu tram entre Manresa i Solsona, surt, a l’altura de la caseria de Santa Susanna, un camí que mena a Riner i un altre a Freixenet. Aquest últim continua per entroncar amb la carretera local de Cardona a l’hostal del Boix (on enllaça amb la de Solsona a Torà).
La població i l’economia
La població ha estat relativament escassa i estable; el 1380 tenia 28 focs i 52 el 1553, i al segle XVIII passà de 246 h el 1718 a 462 h el 1787, mentre que el 1857 assolí el nombre més elevat d’habitants (801). El període 1900-36 es caracteritzà per les oscil·lacions de la població, que a partir del darrer any inicià un descens gradual (545 h el 1950, 411 h el 1970, 284 h el 1981, 253 h el 1991). Al final de la dècada dels noranta es produí un lleuger augment de població (280 h el 2001), però, amb el canvi de segle disminuí novament (273 h el 2005). Pel que fa a l’agricultura, els principals conreus són els cereals (ordi i blat) i el farratge. També destaquen els conreus industrials i les terres destinades al guaret. Els principals sectors ramaders representats són el porcí, el boví i la cuniculicultura.
Altres indrets del terme
Riner
L’antic castell de Riner i la parròquia de Sant Martí de Riner, s’alcen a l’esquerra del riu Negre, a l’extrem septentrional del terme, en un tossal dominant el riu. El primer diumenge d’octubre es fa un aplec a la capella de Sant Gabriel.
Santa Susanna i Freixenet
A l’extrem NE del terme, prop del Cardener, hi ha la parròquia de Santa Susanna, una caseria de 37 h (2005) que inclou, a més de les masies, xalets de segona residència de gent de Cardona o Manresa. La primitiva església es troba arruïnada, i el 1927 fou bastida la nova vora la carretera, que no passa gaire lluny del camí ral. El lloc és esmentat ja el 1029 i els delmes eren de l’Hospital de Cardona. Al segle XVI hi consta una ferreria i té tradició l’hostal de Can Ponç, situat prop de la gran casa de Xixons (amb la capella de Sant Miquel de Xixons); d’aquí surt un ramal de la carretera de Manresa a Solsona que es dirigeix al pantà de Sant Ponç, un mica més avall de la resclosa hi ha l’antic molí de Xixons. La festa major se celebra per Santa Susanna (11 d’agost), i per Sant Blai (2 de febrer), es fa missa i es reparteix pa beneït.
Al SW de Santa Susanna, a la dreta del torrent d’Avellanosa, hi ha l’antiga església de Freixenet, dedicada a sant Cristòfol, sufragània de la parròquia de Riner; els plans de Freixenet són lloc de producció de cereals i patates i s’hi han establert granges de cria de bestiar de corral i de porcs. Aquest llogaret (98 h el 2005), és format per un petit grup de cases escampades, grans i velles masies i les esglésies o capelles de Sant Tiburci de Vilorbina, Sant Tomàs d’Avellaneda i la Mare de Déu de les Neus de Casamartina. Se celebra la festa major el darrer diumenge de setembre; per Pasqua es canten les caramelles, i per Sant Cristòfol es fa la benedicció de vehicles.
Su i Avellanosa
A l’extrem meridional del terme hi ha el poble (58 h el 2005) i la parròquia de Su. Centra els plans de Su, on es localitzen també conreus i granges. Prop de l’església de Santa Maria de Su hi ha un petit grup de cases que conserven elements decoratius gòtics i romànics; la casa Vendrell correspon a la dels antics castlans del lloc. Aquest (escrit inicialment Suu) és esmentat ja l’any 1055, en què Dalmau i Elisava donaren un alou. Havia format part del domini dels vescomtes de Cardona, que en mantingueren l’alta jurisdicció dins la batllia de Cardona; en foren feudataris els Arnau de Joval i, vers l’any 1300, els Jorba; el castell i la quadra de Su, amb el quartó de Matamargó, passà, a la segona meitat del segle XVII, als Dalmases i Ros i, al segle XVIII, als jesuïtes de la Cova de Manresa. És una masia important la casa Fornells, amb la capella de Sant Francesc, i enlairada en un serrat, al N, hi ha l’antiga casa de Sant Diumenge amb la capella d’origen romànic, sense culte. De la parròquia de Su depenia l’església de Sant Just d’Ardèvol (del veí municipi de Pinós). La festa major de Su se celebra per la Mare de Déu d’Agost i pel gener es fa la festa de Sant Antoni Abat.
Més al N hi ha el llogaret d’Avellanosa, a la capçalera del torrent del mateix nom, l’església de Sant Jaume de Riner, prop del terme de Llobera, i l’antic hostal de Galtanegra.
El Miracle
Al SW del cap de municipi, hi ha el Miracle (70 h el 2005), una caseria disseminada que s’escampa a l’entorn del santuari pròpiament dit, el qual és el centre de major atracció del municipi, i és situat a l’extrem occidental del terme, prop del tossal de Sant Gabriel. El conjunt dels edificis del santuari del Miracle és precedit per la gran església, de grans proporcions i inacabada, orientada a sol ixent, obra del mestre de cases vigatà Josep Moretó; el total havia de tenir 38 m de llargada per 29 m d’amplada i 26 m d’alçada, però manquen uns 21 m en els quals les parets són començades (dins aquest espai inacabat resten parets de les anteriors esglésies dels segles XV i XVI). Deixant l’espai d’un carreró hi ha la Casa Gran, antiga albergueria i majestuós edifici renaixentista de la fi del segle XVI amb afegits posteriors. Són construccions modernes el convent dels monjos benedictins de Montserrat, amb una de les sales decorada al començament del segle XX per Lluís Graner, i l’hotel i el modern alberg.
La peça més interessant del santuari és el retaule barroc que els administradors del Miracle encarregaren el 1744 al gran escultor de l’escola vigatana Carles Moretó, en el qual treballà fins el 1758; el daurat i la policromia són obra del pintor solsoní Antoni Bordons, que hi treballà en 1760-74. Aquest retaule, restaurat posteriorment, és un dels exemples més sumptuosos i harmoniosos que resten a Catalunya de l’època barroca. És presidit per la imatge de la Mare de Déu del Miracle, talla del segle XV que representa Maria nena amb una creu a la mà. A dintre del santuari es conserva també un interessant retaule goticorenaixentista del segle XVI. Segons sembla, el 3 d’agost de 1458 hi hagué una aparició de la Mare de Déu, que l’any següent fou reconeguda pel bisbe d’Urgell Arnau Roger de Pallars, el qual autoritzà la construcció de la primera església en aquell indret. La devoció de tota la comarca i de les comarques veïnes prengué un gran increment i en són testimoni la notable col·lecció d’exvots dels segles XVII i XVIII i també de més moderns que s’hi conserven. Aquesta devoció feu que el santuari arribés a posseir un gran patrimoni d’heretats que fou administrat pels prohoms de Riner fins a la seva confiscació per l’estat en 1860-62. Passaren a la diputació provincial i el 1886 el vicari capitular de Solsona en recuperà una part per compra. L’església restà tancada al culte fins el 1868, però tot seguit tornà a ésser un important centre de culte marià. S’hi establí el 1901 un priorat benedictí dependent de l’abadia de Montserrat, que manté activitats religioses i culturals. Els voltants són plens de records de l’aparició de la Mare de Déu, testimonis del culte intens que sempre ha tingut. Hi ha una notable creu de terme al prat de Bassadòria, indret on la tradició situa l’aparició, i un petit tancat de pedra (1677) que protegeix el plançó d’alzina que també segons tradició és rebrot de la primitiva damunt la qual s’aparegué la Mare de Déu. El 1600 s’erigí la capella de Sant Joan, anomenada de la Desaparició. Sobre la capella de Sant Gabriel, que corona el tossal damunt el santuari, hi ha un petit pedró i un roc llarg en forma de banc que s’anomena Roc de la Mare de Déu, que hom creu procedent d’un antic dolmen damunt del qual se situava el tabernacle de la Mare de Déu en la celebració de les antigues processons.
Actualment el santuari del Miracle ha esdevingut un important centre de religiositat que acull al llarg de l’any nombrosos visitants que busquen un ambient de reflexió i pregària. La festa major del Miracle s’escau el 3 d’agost. L’ermita de Sant Jaume, propera al Miracle, celebra un aplec per l’Ascensió.
Les restes arqueològiques
Les restes de poblament més antigues d’aquest municipi reculen fins a la prehistòria. En efecte, a la vall de Riner s’han trobat coves i megàlits amb abundant material prehistòric, que es conserva al Museu Diocesà de Solsona, com motllos de coure del període eneolític per a la fabricació de destrals i altres objectes. Les estacions arqueològiques on s’ha pogut recuperar més material són les del Solà, Hortoneda i Santa Susanna. Molt a prop del santuari del Miracle hi ha un interessant dolmen anomenat el Bressol de la Mare de Déu. Com a pervivència de l’antiga dominació romana en aquestes terres s’ha recuperat una necròpolis situada entre Riner i Santa Susanna.