Per l’origen pertany a la branca antioquina, però als elements procedents d’Antioquia se n'ajunten d’altres, propis de la regió de Capadòcia. Heretà molts elements i estructures de l’antiga litúrgia de Jerusalem, però, alhora, les seves pròpies tradicions i usances acabaren dominant les altres. El ritu bizantí actual és el resultat de la fusió dels elements constantinopolitans (Typikón de la Gran Església), sigui catedralicis o monàstics, i dels elements palestinencs, procedents, sobretot, de la laura de Sant Saba, prop de Jerusalem ( Typikón de Sant Saba). És el més estès dels ritus cristians d’Orient, perquè s’implantà a totes les regions evangelitzades per la capital bizantina. Actualment és seguit en alguns llocs de Turquia, a Grècia, Xipre, als països eslaus ortodoxs, Romania, Hongria, Albània, Itàlia del sud (poblacions italoalbaneses), diversos països del Pròxim Orient i en alguns països de missió; és conservat també per colònies emigrades a Occident. La llengua original del ritu bizantí fou el grec, però anà adoptant les llengües dels països convertits. Als països eslaus, la llengua litúrgica comuna és l’antic eslau o eslau eclesiàstic. Els melquites celebraren, en un principi, en siríac; després, en àrab. El ritu bizantí és el que ha acollit amb més facilitat l’ús de les llengües vernacles. Es caracteritza per la riquesa i la precisió teològiques, pròpies del pensament eclesiàstic grec, i per la solemnitat de les celebracions, que reberen l’empremta del fast de la cort imperial. En terreny eslau, aquesta solemnitat fou revestida d’un caire místic molt peculiar.
m
Cristianisme