Per analogia del terme botànic que es refereix a la tija subterrània, el terme rizoma s’ha estès en diverses disciplines des que els filòsofs Gilles Deleuze i Felix Guattari l’encunyaren com a metàfora a la dècada dels anys setanta del segle XX per proposar un nou model epistemològic.
En disciplines com l’arquitectura i l’urbanisme el terme ha aconseguit una notable influència, i serveix per a anomenar i caracteritzar formes i tipus de creixement orgànics basats en l’extensió indefinida i complexa de construccions o fenòmens.
Hom ha considerat rizomàtics, per exemple, els processos d’autoconstrucció de la perifèria de les grans metròpolis sud-americanes, com els que han donat lloc a les faveles brasileres, però també el tipus de colonització territorial de la ciutat genèrica a causa de l’especulació immobiliària o el desenvolupament de les seves enormes xarxes de comunicació.