En moltes ocasions el desenllaç és dolorós i trist. Alguns exemples són: H.Hawks (Rio Bravo, 1959), D.Hopper (Easy Rider, 1969), P.Bogdanovich (Paper Moon, 1973), M.Scorsese (The Color of Money, 1986), R.Scott (Thelma and Louise, 1991), E.Martínez-Lázaro (Carreteras secundarias, 1996) i D.Lynch (The Straight Story, 1999). Alguns exemples d’aquests darrers anys han estat: Senior Trip (1995), de K.Makin, A Life less Ordinary (1997), de D.Boyle, i les produccions espanyoles Los años bárbaros (1998), de F.Colomo, i Lisboa (1999), d’A.Hernández, a més de la brasilera Central do Brasil (1998), de W.Salles. Els Estats Units, amb les seves llargues autopistes i carreteres, seguí essent un escenari idoni per a aquest gènere, i realitzadors com Alexander Payne se n'han servit per a retratar el país a About Schmidt (2002) i Sideways (2004). Wim Wenders ha estat un altre director que ha recorregut a les històries itinerants (Land of Plenty, 2004). Mentre que The Mexican (2001), de G.Verbinski, n'oferí una visió desenfadada, Vincent Gallo aportà la polèmica The Brown Bunny (2003), i Around the Bend (2004), de J.Roberts, es narrà en clau de melodrama familiar. Els mexicans María Novaro i Alfonso Cuarón són, respectivament, els autors de Sin dejar huella (2000) i Y tu mamá también (2001). L’Amèrica del Sud també ha estat propícia als llargs desplaçaments: l’argentí Carlos Sorin dirigí Historias mínimas (2002) i Bombón-El perro (2004), i el seus compatriotes Eduardo Mignogna i Pablo Trapero, respectivament, Cleopatra (2003) i Familia rodante (2004). Per la seva part, el brasiler Walter Salles signà Diarios de motocicleta (2004), recreació del viatge del jove Che Guevara. Però també a Europa s’han realitzat aquesta mena de pel·lícules, com Chemins de traverse (2004), de M.Poirier, adaptació de la novel·la d’Ignacio Martínez de Pisón Carreteras secundarias.
f
Cinematografia