Les rodes dels carros i dels cotxes, primitivament de fusta, massissa o de botó i raigs, i proveïdes posteriorment de llanda de ferro, actualment van equipades amb pneumàtic (carro). Les dels vehicles automòbils, també originàriament de fusta i proveïdes de raigs i actualment metàl·liques, massisses o buidades, anomenades llandes, i només en determinats models d’automòbils de raigs, i proveïdes de pneumàtic, poden assumir, ultra la funció de sostenir el vehicle, missions propulsores (les rodes motrius) o de direcció (les rodes directrius) i són els suports dels frens i de la suspensió. En els vehicles per a tot terreny, totes les rodes solen ésser simultàniament directrius i motrius. Algunes rodes, anomenades rodes independents, no van unides de dues en dues amb eixos rígids, sinó que són articulades, cadascuna al bastiment. Teòricament, les rodes d’un mateix eix haurien de mantenir-se en dos plans paral·lels, però a la pràctica no és així (angle de caiguda de roda). En els camions dedicats a transportar grans càrregues i en vehicles especials, les rodes solen ésser dobles, i hom les anomena rodes bessones (automòbil) (camió). Les rodes de les bicicletes, proveïdes de pneumàtic, són constituïdes per la llanda, el rodet i els raigs que els uneixen. Hom anomena roda lliure la posterior, solidària al pinyó lliure (bicicleta). En els vehicles ferroviaris, les rodes, que solen ésser muntades en bogis, són constituïdes per un cos d’acer, forjat o emmotllat segons que siguin frenades directament o no, respectivament, la superfície de rodament del qual és troncocònica, proveït d’una pestanya en tota la seva perifèria d’una alçada mínima de 25 mm que l’adapta al carril. Les rodes dels trens d’aterratge dels avions van proveïdes de pneumàtics de tub molt ample per tal de disminuir el pes aplicat a la pista per unitat de superfície.
f
Transports