Situació i presentació
És a la zona de contacte de les Guilleries amb la vall del Ter, poc després de la seva confluència amb el Gurri, a l’inici d’un pronunciat meandre, l’interior del qual és anomenat l’Esquerda. El municipi de Roda de Ter és envoltat pràcticament per la demarcació de les terres de les Masies de Roda, a excepció del sector que ocupa el barri de la Creu de les Codines, per on limita amb el municipi de Gurb.
El terreny, format per materials constituïts durant el període terciari i essencialment planer, és solcat pel Ter, que fa d’eix a la demarcació de la vila de Roda i és en bona part la línia natural divisòria entre les terres de les Masies de Roda i Roda de Ter. Biogeogràficament, les terres es troben dins el domini potencial de la vegetació eurosiberiana caracteritzada pel bosc de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis fagetosum).
El terme, que fins el 1836 era unit al de les Masies de Roda, comprèn a més de la vila de Roda de Ter, cap administratiu, els barris de la Creu de les Codines, també dit la Creu de Roda, que en part és edificat en terres que havien pertangut al municipi de Gurb, i el del Carrer dels Pèlics, al límit amb el terme de les Masies de Roda, on forma continu urbà amb la urbanització de les Cases Noves. Travessa el terme l’antiga carretera comarcal C-153 de Vic a Olot i una carretera local que uneix la vila amb el poble de Manlleu.
La població
Com a conseqüència de la unitat territorial entre els termes de Roda de Ter i el de les Masies de Roda, les dades de població d’ambdós municipis es donaren conjuntament fins a la data de la separació. El 1842, sis anys després que aquesta fos oficial, la vila de Roda disposava de gairebé 600 h. La població (rodencs), en el primer cens modern, s’estimava entorn els 2.000 h. Abans, però, d’arrelar la industrialització, és a dir, entre el 1825 i el 1850, la vila de Roda havia perdut gairebé la meitat dels seus habitants. Després del 1850 emprengué un creixement extraordinari gràcies a la introducció de les filatures. Així, entre el 1860 i el 1877, la població creixé un 1% anual i es mantingué força estacionària fins el 1900. Tot i que la tendència a créixer fou moderada durant les dues primeres dècades del segle XX, entre el 1920 i el 1930 es donà un ritme de creixement de l’1,7% anual; de fet, la base industrial prefixada un segle abans permeté aquest desenvolupament i alhora afavorí que durant els anys de postguerra no hi hagués un descens notable. Entre el 1950 i el 1991 la població tingué un creixement absolut de 1.819 h. Dins d’aquest període esmentat es donaren dos moments de màxim creixement; el primer, entre 1960-70, lligat a una explosió demogràfica relacionada amb la instal·lació d’una indústria moderna i el segon, entre 1986-91, lligat a la introducció de noves tecnologies. El 1991 la població era de 5.015 h i assolí els 5.450 h el 2005.
L’economia
Madoz escriu que a la vila es produïen cereals i productes d’horta, es criava bestiar oví, boví i porcí, hi havia caça de perdius, conills i llebres i es podien pescar truites, anguiles i barbs. El sector industrial es caracteritzava per una certa indústria agropecuària, fàbriques de teixits i quatre molins fariners. De fet, les aigües del Ter foren, com diu Madoz, l’origen de la riquesa de la població, ja que foren explotades per diverses fàbriques de teixits, les quals s’instal·laren als marges del riu. La indústria tèxtil (paraires, teixidors, tintorers) provocà que hi hagués un ràpid augment de la població, i aquesta base que arrelà molt fondament a la vila ha estat causa de l’expansió industrial moderna. Segons el text del 1845 era de destacar la fàbrica de teixits de llana i tint de D. Pere Moret, un establiment de tres naus situat vora el riu que fabricava baietes, franel·les i sarges.
Tot i que no és el sector principal, es manté certa activitat agrària. Els principals conreus del terme són els cereals (blat, ordi), mentre que la ramaderia centra la seva producció en la cria d’aviram.
Quant a la indústria, Roda de Ter és un municipi d’una gran potència industrial. El tèxtil (dedicat sobretot a la preparació de filatures de cotó per a l’obtenció de fil) és l’activitat més característica de la vila. Les empreses tèxtils són de dimensions considerables i atreuen fins i tot treballadors d’altres municipis. S’han desenvolupat també d’altres sectors, com és ara el del metall i l’alimentari.
A la vila de Roda de Ter, el mercat setmanal se celebra els dijous. A més, l’ensenyament és cobert fins el batxillerat.
La vila de Roda de Ter
Morfologia urbana
La vila de Roda de Ter (443 m i 5.204 h el 2005) es troba a la part alta o de llevant del Ter, on hi ha la plaça, la parròquia i la casa de la vila, però té també, des del principi del segle XVIII, un carrer important, a la banda de ponent del riu, que desemboca a l’origen del pont. La vila, que dona l’esquena al riu, sobre el qual les cases aixequen llur part posterior, és un nucli allargassat i estret, construït al llarg de camins tradicionals. La carretera C-153 de Vic a Olot, que envolta la població per la banda de ponent del riu, fou la causa de la construcció d’un pont nou i també de l’expansió de la població. La industrialització repercutí en l’aspecte modern que presenta la major part de la població, que té, però, algunes cases modernistes notables i una part que conserva encara l’aire d’un poble típic del segle XVIII.
Pel que fa a l’arquitectura, al municipi de Roda de Ter destaca el pont i les dues esglésies de Sant Pere de Roda i Santa Maria del Sòl del Pont, ambdues refetes al segle XVIII. La darrera té una valuosa imatge gòtica de la Mare de Déu sedent amb l’Infant dret sobre el seu genoll esquerre, imatge que fou mutilada el 1936 i restaurada el 1940. L’antic pont de Roda, situat al mateix lloc que l’actual, donava pas a l’antic camí de França o Strata Francisca i fou edificat o reedificat entre els anys 1094 i 1097, segons que consta per les deixes fetes per a la seva construcció. A l’extrem de llevant del pont s’havia construït, abans del 1180, una església dedicada a Santa Maria, dita Santa Maria del Cap del Pont, transformada en la parroquial de Sant Pere, amb algunes cases a la seva sagrera, que esdevindrien el centre de la població actual d’ençà del 1332. Poc després es va edificar una nova església al final del pont, a la banda oposada del riu, coneguda per això com Santa Maria del Sòl del Pont. El pont i les dues esglésies són encara avui dia l’emblema típic de la vila de Roda de Ter. El pont primitiu fou destruït per una riuada del Ter l’any 1617, refet el 1648 i restaurat de nou el 1710 i en altres ocasions posteriorment. El pont actual, que conserva una part de l’antiga edificació, es considera patrimoni de valor històric i arquitectònic de la vila.
La cultura i el folklore
La vila de Roda de Ter disposa d’una vida cultural molt diversa, amb diferents grups i associacions. El Teatre Municipal Eliseu és un dels equipaments culturals amb més tradició, i fou construït el 1927. A més, el 1971 es creà el Museu Arqueològic l’Esquerda, un museu monogràfic on hom pot trobar restes arqueològiques (eines de ferro i ceràmica) i exposicions dedicades a les diverses excavacions fetes als jaciments d’aquest poblat ibèric i medieval (que es troba ja en terres de les Masies de Roda). D’altra banda, cal destacar la figura de Miquel Martí i Pol, fill d’aquesta vila. L’any 2019 fou creada a Roda de Ter la Fundació Miquel Martí i Pol, dedicada a la preservació del seu llegat i a la difusió de la seva obra. És formada per tres cases, en una de les quals visqué el poeta.
Pel que fa al folklore de la vila, la festa major s’escau el 23 de setembre, festivitat de la patrona, la Mare de Déu del Sòl del Pont, a qui el poble feu la promesa o vot de celebrar una festa en honor seu si s’aturaven els efectes de la pesta del 1854. A més, durant els mesos de desembre i gener, es fa una exposició de diorames, organitzada per una agrupació pessebrista. El primer diumenge de maig té lloc la Festa de la Rosa, i ja als mesos de juliol, es fan diferents concerts i balls (RodaFolk).
Altres indrets del terme
Al marge esquerre del Ter, en un indret anomenat les Graus, des d’on es domina el riu i es veu el poblat de l’Esquerda, es troben uns gravats rupestres. El suport d’aquests gravats són gresos de gra fi que s’exfolien en llesques per alteració superficial de la roca. Les incisions són fàcilment distingibles per la coloració rogenca del seu suport, que es destaca del to gris de la paret rocallosa. Una inscripció ibèrica ocupa el primer terme del massís. El segon registre és situat a uns 25 m més enllà seguint la mateixa paret. Les incisions han estat dividides en dos grups, separats per una àmplia esquerda de la roca. L’orientació i el suport d’ambdues manifestacions són iguals i la tècnica emprada és la d’una incisió lineal molt fina feta amb un instrument punxegut; però mentre que en un plafó la iconografia representa signes alfabètics, en l’altre dominen les figures aïllades en forma de creu i les línies imprecises.
La història
El centre històric del terme és a la península del Ter coneguda per l’Esquerda, repartida entre Roda de Ter i les Masies de Roda; hi hagué l’antiga parròquia de Sant Pere de Roda, que es va aixecar sobre les ruïnes i el clos fortificat de l’antiga civitas o ciutat de Roda, destruïda per Aissó el 824. Aquesta civitas, recordada per una trentena o més de documents dels segles IX a l’XI, sembla correspondre a una fortificació de la baixa època romana com a punt militar d’Osona. No era una urbs o ciutat administrativa i comercial, i tenia adscrit un ampli territori, que s’estenia vers Manlleu i Vilamirosa.
Després de la recuperació definitiva de la Plana, el 879, dins de l’antic clos fortificat fou erigida una església dedicada a sant Pere, documentada des del 927, reedificada al segle XI i destruïda el 1314, durant les lluites feudals sorgides a la comarca per haver estat fortificada l’església i el seu voltant, en detriment dels drets del bisbe de Vic i del sotsveguer d’Osona.
Roda i el seu terme formaven des dels orígens històrics una possessió dels Cabrera, i són molts els pactes del segle XI entre els bisbes de Vic i els vescomtes de Cabrera sobre les fortaleses de Roda, Savellana i Vilagelans, totes tres veïnes. Sembla que fou en virtut d’aquest pacte o per a oposar-s’hi que es produí la destrucció del poblat medieval de l’Esquerda. Davant la impossibilitat de reedificar l’església i de refer la població de l’Esquerda, el 1332 els habitants de la parròquia de Roda demanaren al bisbe de Vic llicència per a traslladar la parroquialitat de l’antiga església de Sant Pere a l’església de Santa Maria, que es trobava al cap del pont del Ter. Les terres de Roda restaren unides amb les de les Masies de Roda fins que el 1806 se separaren, després d’una colla d’anys de tibantors entre els pagesos i els vilatans, tot i que la segregació no fou aprovada per l’Audiència fins el 1836. Ambdós municipis, avui plenament independents tenen, però, un mateix passat històric i un paisatge comú.