Del braç més curt penja per l’extrem allò que hom vol pesar, mentre que el braç més llarg és gravat amb unes entalles equidistants on és encaixat un pes anomenat piló, que, en ésser desplaçat, permet d’obtenir l’equilibri de la balança i, per tant, de determinar el pes desitjat.
Hi ha diversos tipus de romanes, moltes de les quals tenen dos (les més corrents) i fins i tot tres ganxos de suspensió, situats en llocs diferents, la qual cosa permet de modificar el fulcre i fa així possible la pesada, amb la mateixa romana, de cossos de pes molt diferent. Aquesta balança fou emprada pels romans paral·lelament a altres tipus de balances. Originària de la Campània, era coneguda sobretot amb el nom de statera. L’arquitecte Vitruvi en feu una descripció del funcionament i mode d’ús, en una de les seves obres.
A Roma hi havia, en diversos llocs públics, balances romanes calibrades oficialment, perquè tothom pogués comprovar d’aquesta manera el pes dels cossos. Els pesos de les romanes eren d’una forma més o menys artística, fets en general de bronze, amb plom a l’interior. Hom conserva actualment romanes en diversos museus europeus i també n'hi ha en moltes localitats dels Països Catalans, on encara avui són utilitzades a vegades.