El terme deriva del mot medieval francès roman, produït al s XII i que expressava primer simple versió a la llengua romanç de relats novel·lescs llatins, i tot seguit, els d’una literatura original en vulgar que desenrotllava, en vers —fonamentalment octosíl·labs apariats— i, a partir del s XIII, en prosa, diverses matèries novel·lesques, molt especialment la bretona o artúrica, pròpia de l’anomenat roman courtois i elevada a una gran dignitat artística per Chrétien de Troyes i els seus seguidors, la qual fou compendiada en el cicle de Tristany i el corpus Lancelot-Graal i que generà els fabulosos llibres de cavalleries i la novel·la cavalleresca; l’antiga, de temàtica classicitzant i visió medieval sobre relats de Tebes, Troia, Apol·loni de Tir, etc; l’amorosa i l’al·legòrica, com el Roman de la Rose; i la satírica, com el Roman de Renart. A Catalunya, on la coneixença del roman francès i el provençal fou matinera, profunda i perdurable, hom pot citar, entre altres i al marge de les derivacions prosístiques posteriors, el Jaufré, el possible romanç del comte de Barcelona (~1190-97), atribuïble a Ramon Vidal de Besalú i prosificat a la Crònica de Desclot, i el Blanquerna, en prosa i de temàtica espiritual però que Llull mateix considerava un romanç.
m
Literatura