Els romanços nasqueren a la fi del s XIV amb la decadència de l’èpica i es transmeteren, com aquesta, de forma oral. Quan la cançó de gesta perdé interès i audiència, la gent en conservà a la memòria els fragments més atractius, que a poc a poc esdevingueren vertaders romanços. Els més antics s’anomenen vells, i els composts a partir de mitjan s XVI, aproximadament, nous o artístics. Els vells, derivats de les cançons de gesta, els més interessants d’altra banda, són dits tradicionals, si bé aviat es contaminaren d’elements subjectius i sentimentals. Llurs herois seran els mateixos de l’èpica: el rei Roderic, el Cid, infants de Lara, Bernardo del Carpio, etc. Altres romanços recullen una temàtica molt variada; són els anomenats joglarescs, entre els quals destaquen els moriscs, on és exaltada d’una manera positiva la figura de l’heroi musulmà. Ultra de l’edat heroica castellana, el romancer es nodrí també de l’èpica francesa, amb personatges com Carlemany, Rotllan, Montesinos, Durandarte, etc, i, en menor proporció, del cicle bretó: Tristany, Lancelot, etc. Impresos d’antuvi en plecs solts, els romanços foren recollits per primera vegada en el Cancionero de Romances d’Anvers, que hom data cap al 1547. Altres reculls (Silvas, Flores...) se succeïren fins a arribar a la magna col·lecció del Romancero general del 1600, reimpresa sovint durant el mateix segle, i les seves continuacions i ampliacions. El romancer ha perviscut fins als temps moderns en multitud de variants i refoses.
m
Literatura