romanès

m
Lingüística i sociolingüística

Llengua romànica del grup oriental, parlada per més de vint milions de persones, a Romania, a Moldàvia i, en graus diversos, a tots els països de la península Balcànica (on constitueix nombroses illes dialectals, disseminades al territori de Grècia, Croàcia, Sèrbia, Montenegro, Macedònia, Albània i Bulgària).

És parlada, a més, a les colònies de romanesos emigrats a l’estranger, sobretot als EUA, a Rússia, Ucraïna i —després de la Segona Guerra Mundial— a França i a Alemanya. És llengua oficial de l’estat romanès i a Moldàvia és —sota la denominació oficial de “llengua moldava"— la llengua oficial. Hi ha quatre dialectes del romanès: el dacoromanès, dialecte principal, parlat a Romania (és a dir, en un territori que correspon, aproximadament, al de l’antiga província romana de Dàcia) i en algunes zones frontereres dels països veïns (Ucraïna, Bulgària, Sèrbia, Hongria), el macedoromanès o aromanès (a Grècia, Macedònia, Sèrbia, Albània, Bulgària), el meglenoromanès (al nord del golf de Salònica, Grècia) i l'istroromanès (a Ístria, Croàcia; avui gairebé desaparegut). Una de les principals peculiaritats de la llengua romanesa és precisament aquest aïllament territorial dels quatre dialectes, fet estrany que no es pot explicar sinó per una antiga unitat lingüística, és a dir, per l’existència, a la major part de la península Balcànica, d’una massa d’habitants que parlaven llatí (i, més tard, romanç) i que fou dislocada, als primers segles de l’edat mitjana, per les repetides invasions dels pobles bàrbars (en primer lloc, per la dels eslaus). El dialecte principal, dacoromanès, es divideix en dos grans subdialectes o parlars: el moldau el valac. La llengua literària es fonamenta en ambdós, però especialment en el segon. El substrat del romanès —la llengua dels antics dacis tracis, que no tenien cap escriptura— és gairebé totalment desconegut (les poques informacions que hom té sobre aquesta llengua provenen exclusivament de fonts indirectes o de reconstruccions hipotètiques). Quant al superstrat a l'adstrat —termes emprats per a denominar els elements ulteriors a la llatinització—, cal esmentar d’una manera especial la gran influència eslava (a la qual es poden afegir altres influències —hongaresa, grega, turca, etc. — manifestades en un grau més reduït). Al s. XIX, la poderosíssima influència (culta) del francès contribuí decisivament a la formació de la llengua romanesa moderna. Malgrat l’aïllament geogràfic i les nombroses influències estrangeres, el romanès conservà clarament la seva essència llatina. La seva fonètica i la seva fonologia són, amb poques excepcions, d’origen llatí. Llatí és també, en la seva majoria, el lèxic bàsic. Per fi —fet d’especial importància— la seva estructura gramatical és gairebé enterament llatina. Entre els trets característics de l’idioma romanès n'hi ha alguns que són particularment interessants i originals. Així, per exemple, en el sector de la fonètica històrica, el rotacisme de la l intervocàlica llatina (-l- > -r-: gula > gură ‘boca’, mola > moară ‘molí’, sale > sare ‘sal’), la labialització de les velars llatines seguides de ua (qua > pa, gua > ba: quattuor > patru 'quatre’, lingua > limba 'llengua’) i el tractament dels grups consonàntics llatins ct, gn (ct > pt, gn > mn: lucta > lupta 'lluita’, octo > opt 'vuit’; signum > semn 'senyal’, lignum > lemn 'fusta’). Al camp de la morfosintaxi (gramàtica) són dignes d’una atenció especial unes particularitats com la persistència (parcial) de la declinació llatina (per exemple, nominatiu casa 'casa’, genitiu i datiu case casae; nominatiu cumnat 'cunyat’, vocatiu cumnate), l’existència d’un vocatiu femení en -o (per exemple, nominatiu Maria, vocatiu Mario), préstec de l’eslau, la posposició de l’article definit (que s’aglutina amb el nom: frate 'germà’, fratele 'el germà’ > llatí frater ille), la formació del futur (sempre analític) amb un auxiliar que significa ‘voler’ (eu voiu veni 'jo vindré’) i la substitució de l’infinitiu pel subjuntiu (en construccions com vrei sa dormi 'vols dormir’, però literalment: ‘vols que dormis’; încercam sa înţelegem 'intentem comprendre’, literalment: ‘intentem que comprenguem’; dornic sa cunoasca 'desitjós de conèixer’, literalment: ‘desitjós que conegui’, etc. ). Cal precisar que alguns dels trets esmentats —la posposició de l’article, el futur amb l’auxiliar ‘voler’ i la substitució de l’infinitiu pel subjuntiu— són propis també d’altres llengües balcàniques, no romàniques (constitueixen característiques de la denominada “unió lingüística balcànica”). Respecte al lèxic, pot ésser assenyalat, com a peculiaritat del romanès, la conservació d’un cert nombre de mots llatins que no existeixen en altres llengües romàniques, o hi existeixen amb un significat molt diferent (per exemple, înţelege 'comprendre’ intellegere, cuvînt 'mot, paraula’ conventum, macina 'moldre’ machinari, pamînt 'terra’ pavimentum, mormînt 'tomba’ monumentum, etc. ). Els préstecs d’altres llengües —sobretot eslaves— són nombrosos, però generalment es tracta de paraules que pertanyen al lèxic “perifèric”; al lèxic “Central” (o vocabulari bàsic) hi ha relativament pocs elements d’origen no llatí. Des del punt de vista de la seva evolució cultural, el romanès es diferencia radicalment de les altres llengües romàniques: durant l’edat mitjana i més tard, fins a la darreria del s. XVIII, pel fet que la majoria del poble romanès és de religió ortodoxa, la llengua de l’Església —per tant, també la llengua de cultura— fou l’eslavònic i no el llatí (notable fou al mateix temps el paper del grec com a llengua culta). Al s. XIX es produí la “rellatinització” del romanès literari.