La unitat política donà lloc a la unitat cultural i lingüística que tant havia d’influir, de retop, en la difusió del cristianisme. Roma ocupava el centre geogràfic de l’Imperi, que s’estenia a l’entorn de la mar Mediterrània, convertida per als romans en mare nostrum: la unitat política s’establí, doncs, al voltant de la seva àrea i fou seguida de la unitat cultural facilitada per l’ús del llatí i les comunicacions que assegurava aquesta mar. Així la Mediterrània fou l’eix d’unió per als pobles de l’Imperi. Només l’Orient, proveït d’una cultura superior, l’hel·lenística, mantingué, tret de Dàcia (Romania), la llengua i la civilització gregues; la romanització hi fou menys intensa i més aviat externa, modificadora. En efecte, la cancelleria imperial disposava, per al món hel·lenitzat, de negociats especialitzats i d’un cos de traductors, com ho proven les inscripcions. Si hom ha de recordar escriptors llatins procedents de l’Imperi oriental, s’ha de limitar a citar Fedre (Tràcia), Ammià Marcel·lí (Antioquia) o Claudià (Alexandria).
La veritable romanització, caracteritzada per la llatinització, és pròpia de l’Occident de la Mediterrània, on els pobles poden donar mostres, fins i tot heroiques, de resistència política, però se sotmeten passivament a la influència cultural i lingüística. Malgrat un cert bilingüisme, que en alguns casos (com s’esdevé amb el celta i el púnic) degué persistir durant segles, especialment al camp i a les muntanyes, el llatí fou per a les províncies occidentals la llengua oficial, imposada per l’administració, l’escola, la justícia, l’exèrcit i el comerç. Només hi fou refractària alguna zona especial, com el País Basc. En molts indrets, però, degué ésser la penetració cristiana la que acabà el procés de llatinització. Els conqueridors hagueren d’emprendre una difícil tasca d’educació popular, poc coneguda encara, a través de les escoles i de les biblioteques, que no mancaven a cap ciutat important i subsistiren fins a les grans invasions. D’aquesta manera, la literatura llatina deixà d’ésser aviat una creació exclusiva de Roma i d’Itàlia: ho prova la proliferació d’escriptors llatins a Hispània, les Gàl·lies i el nord d’Àfrica. Les classes més altes es lliuraren també a l’aprenentatge del grec. Però, més que la literatura escrita, que és, de fet, un epifenomen social, fou sens dubte el repertori teatral el procediment que tingué una influència superior en l’educació de les masses. La multiplicació dels teatres sol ésser, a les províncies, proporcional al grau de la romanització: d’on llur abundància a les Gàl·lies (Aurenja, Arle), a Hispània (Mèrida, Itàlica, Sagunt, Tarragona, Bílbilis, Pollentia o Alcúdia) i al nord d’Àfrica (Dugga, Djemila, Timgad, Sabratha). Si els romans s’iniciaren al teatre en les llegendes i la poesia grega, les províncies hi aprengueren la llengua i els costums de Roma i les poblacions en curs d’assimilació s’hi sentiren solidàries d’un mateix destí.
També acompliren funcions específiques en la romanització la concessió del dret de ciutadania, l’administració de la justícia, les disposicions oficials, la fundació de ciutats i de colònies i el règim municipal. Més eficaç fou encara la gestió dels colons i dels soldats romans o itàlics establerts a les províncies: és en llurs famílies i descendents on hom pot rastrejar millor, per l’epigrafia, la llatinització dels noms, un dels senyals més explícits de la romanització. Una altra mostra de la perfecció d’aquest procés és la presència de provincians no sols en la història, sinó també en els cossos auxiliars de l’exèrcit imperial i en els llocs més significatius de la política i del poder: un bon nombre de senadors romans i no pocs emperadors són oriünds de les províncies occidentals o orientals de l’Imperi (Trajà, Adrià, Septimi Sever, Heliogàbal, Aurelià, Dioclecià, Teodosi).
La civilització romana com la romanització és ben visible, en l’esplendor d’una sèrie de grans ciutats que arribaren a competir amb Roma, així com, arreu de les províncies, en la construcció d’edificis públics, termes, teatres, aqüeductes (Segòvia, Mèrida, Tarragona, Pont du Gard), amfiteatres (Nimes, Arle, Pola, Mèrida, Itàlica, Toledo, Tarragona, Djemila), fòrums (Timgad, Volubilis), temples (Nimes, Viena del Delfinat, Pola, Susa), fortificacions, arcs triomfals (Aurenja, Saint-Rémy, Berà, Cabanes, Medinaceli, Timgad, Volubilis, Leptis Magna), ponts (Alcantara, Mèrida) i calçades. L’enorme complex de vies de comunicació (xarxes gal·la, hispana, britànica, balcànica, africana, asiàtica), que de vegades han perdurat fins a l’actualitat, fou un dels factors més decisius no sols per als objectius militars i tàctics, sinó també per a la intensificació del comerç i de les relacions humanes en el fet de la romanització. És a les províncies més romanitzades on, lògicament, s’han format a partir dels segles VII-VIII les llengües romàniques (romànic). Només al nord d’Àfrica s’estroncà el procés amb les invasions. No fou, però, el llatí literari el que llatinitzà les províncies occidentals i la Romània, ans el sermo cottidianus o llatí vulgar, ja molt evolucionat des del s. IdC.