De família barcelonina, inicialment identificat amb un conseller en cap de Barcelona, cal identificar-lo amb Romeu Llull i Tàrrega, que formà part del Consell de Cent barceloní el 1483 i el 1484. Fou protector de l’Escola Lul·liana de Barcelona. Féu una llarga estada a Nàpols (1466-79) i el 1479 s’establí a Barcelona. Escriví en català, castellà i italià. En la seva obra poètica —una trentena de composicions— hom observa una de les darreres manifestacions de la tradició trobadoresca, una molt acusada influència d’Ausiàs Marc i una certa influència italiana i francesa, prou superficials, i una més concreta influència castellana. És una lírica somorta i de vegades vulgar, amb molt rares mostres de personalitat i que de vegades adquireix tons familiars i pacíficament aburgesats. El vessant cortesà apareix en la seva composició en elogi de la jove dama Francina Rosa, per la qual Joan II sentí una passió senil, i al llarg poema Lo consistori d’amor, elogi col·lectiu de dames barcelonines (Na Sentmenat, Na Boscana, N'Almogàver, etc), moltes de les quals vídues (la vídua Tagamanent, la vídua Corbera, la vídua Ribes, aquesta elogiada per altres poetes contemporanis). En prosa escriví Lo despropiament d’amor, visió al·legòrica del Temple d’Amor, que en el fons constitueix una defensa de l’amor conjugal, i unes lletres amoroses dirigides a una tal Serena.