Al segle XIII la reprengué i estructurà sant Domènec afegint-li la contemplació dels misteris o episodis de la vida de Crist i de la Mare de Déu. Així quedà la devoció dividida en tres parts, cadascuna d’elles amb cinquanta avemaries repartides en cinc denes, que s’iniciaven amb la contemplació d’un misteri (de goig, de dolor o de glòria) i un parenostre a cada dena i que acabaven amb un gloriapatri. Hom l’acostumava a passar sencer el mes d’octubre, mes dedicat al rosari, i en les grans festes. Els dies feiners se'n passava només una part o cinquanta avemaries, repartit així: els diumenges, dimecres i dissabtes es contemplaven els misteris de glòria, els dilluns i dijous els de goig i els dimarts i divendres els de dolor.
Els pares dominicans foren els propagadors d’aquesta devoció, sobretot amb el culte i confraria de la Mare de Déu del Roser. Fou una devoció molt popular a tota la cristiandat i en particular als Països Catalans. Tingué una gran revifalla a partir de mitjan segle XIX i fou la devoció popular més característica de les famílies catòliques, que encara es manté viva en algunes, per bé que avui dia va desapareixent. L’any 2002, el papa Joan Pau II afegí cinc denes més al rosari, els misteris de llum, que corresponen a la vida pública de Jesús des del baptisme fins a la passió; el dia reservat per a aquests misteris és el dijous.