Situada a 297 m d’altitud, al vessant nord de la Sila, prop de la mar Jònica. Arquebisbat. Fou una de les principals ciutats bizantines de la Itàlia meridional entre els s. VIII-XII. Al s. XV rebé d’Alfons el Magnànim el títol de principat i fou successivament cedida a diverses famílies (Ruffo, Sforza, Aldobrandini, Carafa, Borghese). L’església de San Marco (s. IX-X), construïda damunt una roca, a l’extrem de la ciutat, de planta quadrada i amb cinc cúpules i tres absidioles, és el monument bizantí més antic. L’església de San Bernardino és d’estructura gòtica refeta en època barroca. La catedral, barroca, conté una icona bizantina de la Mare de Déu (Madonna Achiropita), molt venerada. Al palau arquebisbal és conservat el manuscrit conegut com a Codex rossanensis o purpureus (s. VI), evangeliari (Mateu i Marc) escrit en lletres uncials daurades damunt el pergamí pintat de porpra idecorat amb miniatures. Dins el terme de Rossano, a 625 m d’altitud, hi ha l’església de Santa Maria del Patírion (s. XII), amb predomini de les formes normandes, que pertangué a l’antic monestir bizantí homònim, molt florent, i del qual hom conserva (a la Biblioteca Vaticana) manuscrits litúrgics i d’altres.