Vida i obra
Inicià estudis de dret i col·laborà un temps en el negoci familiar d’ultramarins i colonials, que heretà. Militant del republicanisme i vinculat a Valentí Almirall, que fou un dels executors del seu testament, pel qual creà la Biblioteca Pública Arús, fou secretari del Primer Congrés Catalanista (1880). Fou membre actiu de la francmaçoneria des del 1866 i dirigí un Diccionario enciclopédico de la masonería, el Boletín Oficial de la Gran Logia Simbólica i La Luz. Fundà la lògia catalanista Avant (1880). Promogué entitats amb finalitats educatives, de diversió i filantròpiques, i fou mantenidor dels Jocs Florals del Primer Diumenge de Maig (1888).
Es destacà com un dels millors i més prolífics representants de la tradició literària burlesca alimentada secularment per elements representatius de la bona societat i de la burgesia barcelonina, sovint amb poemes epigramàtics i satírics, articles de costums i de tema polític, cròniques taurines i correspondències publicats a la premsa humorística i republicana.
Fou col·laborador de la premsa barcelonina, especialment a La Tramontana, Diari Català, La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa. A La Llumenera de Nova York publicà, sota el pseudònim de Pau Pi i Pla, unes Cartes a la dona, en vers, escrites a Barcelona a partir de la informació rebuda sobre l’Exposició de Filadèlfia, recollides en volum el 1877.
Estrenà una cinquantena de peces teatrals, la majoria en llengua catalana, en bona part editades: peces paròdiques com El Nuevo Tenorio (escrita en col·laboració amb Joaquim M. Bartrina; estr. 1885) i Lo comte en Jaume, o Un drama en l’Odeon (1874), el musical de màgia La Llúcia dels cabells de pleta (1871), i diverses obres d’interès polític immediat, com Mai més monarquia! (1873) i Lo primer any republicà (1873), Un ambo de regidors (1882) i La mà oculta (1883), entre d’altres. Cal destacar la traducció, en col·laboració amb Eduard Vidal i de Valenciano, de La taverna de Zola.
Bibliografia
- Crexell, J. (1977): “Cartes a la dona: el primer llibre català dels EEUU”. Sd’O, 214, p. 23-25.
- Galofré, J. (1989): Rossend Arús i Arderiu (1845-1891). Barcelona, Ajuntament.
- Rocamora, J. (2007): “Rossend Arús i Arderiu (1845-1891): una altra Renaixença. Del teatre com a tribuna política a la premsa lliurepensadora”, dins Panyella, R. (ed.): La projecció social de l’escriptor en la literatura catalana contemporània. Lleida / Barcelona, Punctum & GELCC, p. 187-198.