L’amor per les ruïnes aparegué ja en el Renaixement i continuà durant el s XVII. Però és a la segona part del s XVIII, arran de les descobertes d’Herculà (1738) i Pompeia (1748), de les posteriors de Paestum, Agrigent i Segesta i dels escrits teòrics de J.J.Winckelmann, que les ruïnes adquiriren un lloc important en l’art, tant clàssic com gòtic, inclòs sempre dins el paisatge, tant en la pintura com en els jardins a l’anglesa, com a manifestació de la nostàlgia del passat, pròpia del preromanticisme.
f
pl
Art