Rupit i Pruit

Vista general de Rupit (Osona)

© C.I.C. - Moià

Municipi d’Osona.

Situació i presentació

És situat al centre de Collsacabra,a llevant de la serra de Cabrera. Limita, al N, amb els termes de la Vall d’en Bas, Sant Feliu de Pallerols i les Planes d’Hostoles, tots tres pertanyents a la comarca de la Garrotxa, a l’E amb Susqueda, al S amb Sant Hilari Sacalm, ambdós municipis de la Selva, i a l’W limita amb les terres osonenques de Vilanova de Sau, Tavertet i Santa Maria de Corcó.

Aquest municipi es formà amb l’agregació de l’antic terme de Pruit a Rupit el 1978, tot i que a l’origen tots dos pertangueren a un mateix terme jurisdiccional, fins que en la divisió del marquesat de Rupit, a la fi del segle XVIII, formaren dues batllies. El municipi s’estén des del coll del Bac i el peu de la cinglera d’Aiats fins prop del santuari de la Salut, al terme garrotxí de Sant Feliu de Pallerols, i el Grau; del puig de la Creu i grau de Casadavall, prop del Far, fins a la masia i cingle del Grau, sobre la vall d’en Bas, i té encara un llarg apèndix vers Montdois, en plena vall del Ter, al límit amb les Guilleries.

El territori de Pruit és suau, pla i entapissat de conreus, prats i boscos i amb grans claps de roures vers la masia del Bac i un magnífic bedollar darrere la Devesa, al sector de la Salut; hi abunden també els faigs. És format per masies esparses sense cap nucli de població. Rupit, en un fondal de rieres i avencs, té en canvi un paisatge més abrupte, que s’aboca vers la cinglera impressionant del salt de Sallent, vers l’espadat de l’Agullola de Sant Joan o el grau proper de Fàbregues. El sector de sota la cinglera, conegut com el pla de Montdois, fins al Ter és considerat normalment de la regió de les Guilleries. Biogeogràficament, predomina una vegetació eurosiberiana amb bosc de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis), si bé als sectors de major altitud hi podria aparèixer la fageda (Luzulo-Fagenion) i als sectors més baixos hi hauria, també, un domini de l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum).

El terme comprèn, a més de la vila de Rupit, cap administratiu, el llogaret de Pruit, l’antiga demarcació parroquial de Sant Joan de Fàbregues i un nombre important de masies. També inclou la parròquia de Sant Andreu de Pruit, amb la sufragània de Sant Llorenç Dosmunts. Sant Joan de Fàbregues va ser el nom oficial del municipi de Rupit fins el 1959. Travessa el terme l’antiga carretera comarcal C-153 de Vic a Olot, de la qual surten dos trencalls a banda i banda en direcció a Pruit i a Rupit.

La població i l’economia

La població (rupitencs i pruiencs) davallà al llarg del segle XIV de 25 o 30 famílies a menys de 12. El 1514 en tenia 15, i el 1553 havia pujat a 49, en part gràcies a la immigració francesa, que aportà gent d’ofici o menestrals. El 1626 hi havia 80 famílies, i 103 el 1771. El 1860 la vila de Rupit tenia un total de 621 h, mentre que a Pruit, que formava municipi independent, n’hi havia 488; d’ençà d’aquell moment la població inicià una davallada i cap a la segona meitat del segle XX la població dels dos municipis era similar. El 1975, l’últim any que el padró dels dos municipis es féu per separat, la població arribava gairebé als 425 h. La unió dels termes no afavorí el creixement de població, que el 1991 era de 343 h. Des d’aleshores es produí certa estabilització. Així, el 2001 hi havia 341 h i el 2005, 345 h.

L’economia del terme es basa fonamentalment en la producció del sector primari. Hom conrea principalment farratge i cereals (blat, ordi), tot i que l’extensió de pastures i terres forestals és molt més important degut a l’orografia del territori. Dins del sector ramader sobresurten el bestiar oví i boví; cal esmentar, a més, que al llarg de la darrera dècada del segle XX s’incrementà de forma considerable el nombre de ruscs, de manera que s’impulsà l’apicultura.

El sector industrial és poc representatiu al municipi, mentre que si s’han desenvolupat els serveis de cara al turisme. Es disposa de diferents tipus d’allotjament (pensions, càmping, residències casa de pagès, cases de colònies).

La vila de Rupit

La vila de Rupit (822 m i 237 h el 2005) és sobre un roquissar, envoltada per la riera, cap on miren els darreres de les cases i els horts, alguns bastits sobre grans arcades artificials de pedra.

Vista de Rupit, cap del municipi de Rupit i Pruit

© Fototeca.cat

Al nucli antic hi ha vells casals de pedra dels segles XVI al XVIII, molts dels quals amb data i els noms dels fundadors, amb bonics portals i entrades, finestres treballades, balconades de fusta i escuts. Destaca el pintoresc carrer del Fossar, acabat en la petita plaça de Cavallers, amb raconades i notables casals adossats al penyal del castell. A la part baixa el poble continua pel carrer de l’Església, que forma la plaça principal i una segona placeta amb la casa de la notaria o del Soler, amb un sol per escut. Una barana domina el fondal de la riera, creuada per un pont medieval. Hi ha un altre pont penjat, fet per un ferrer. Malgrat el descens de població les cases han estat restaurades o renovades, molt sovint sense perdre el seu encant, com a habitatges per a segona residència.

La vila s’originà al segle XII o al principi del XIII, i s’hi establiren famílies de cavallers: vers el 1286 hi habitaven Bernat de Roca-salva, castlà del castell, Berenguer de Santvicenç, Anglès de Rupit, els Puig i els Bassil, que donaren un cert caire aristocràtic a la població. El castell i l’òptima situació defensiva determinaren la creació de la vila, lluny de l’antiga parròquia de Sant Joan de Fàbregues, que restà solitària a una hora de camí. Així, hagué d’ésser erigida una filial a la població, dedicada a sant Miquel, a la fi del segle XIII o al principi del XIV, la qual tingué, almenys des del 1330, un sacerdot beneficiat que en tenia cura. El nombre de beneficiats havia passat a quatre, un d’ells amb el títol de vicari, al segle XVII, i a la fi d’aquest segle s’inicià la renovació de l’església, completada ja avançat el segle XVIII.

L’església parroquial de Sant Miquel és un edifici barroc amb elements neoclàssics, coronat amb un arc de mig punt, de pedra, amb cinc columnetes còniques amb boles terminals de pedra. Té una nau amb capelles laterals i un creuer acabat en cimbori. Des del campanar, alt i esvelt, fet en 1786-1869, es gaudeix d’una magnífica vista de la població i els seus voltants. El retaule major barroc que presideix l’església, obra del 1633, fou venerat a Olot fins el 1832, i per això és dedicat a sant Esteve, patró d’aquesta ciutat. Fou filial de la parròquia de Sant Joan de Fàbregues fins el 1878, any en què s’invertiren els termes.

Rupit celebra la festa major el 29 de setembre, festivitat de sant Miquel, i s’organitza una marxa entre Rupit i Taradell el segon diumenge de novembre. Per les festes de Nadal es respresenta un pessebre vivent pels carrers i cases del poble.

Altres indrets del terme

Santa Magdalena de Rupit, Pruit i Sant Llorenç Dosmunts

La capella de Santa Magdalena de Rupit es troba en una petita serra davant de Rupit, a l’altra banda de la riera, a migdia. Edificada al segle XVII, fou restaurada el 1973, i els voltants foren convertits en parc públic; hom li retornà el culte el mateix any.

El llogaret disseminat de Pruit (108 h el 2005), amb l’església de Sant Andreu de Pruit i la seva rectoria, la casa del Campaner, Cal Forner, les antigues escoles i la casa del comú, era el centre del municipi de Pruit, unit a Rupit des del 1978. Es troba a 950 m, en una posició dominant, al sector septentrional del terme. L’església és formada per un cos romànic, del segle XII, amb un gran portal adovellat, mutilat en part el 1936, i per un segon cos adaptat a l’anterior, àmplia edificació del segle XVIII. Sembla que els terratrèmols del 1428 enderrocaren l’antiga capçalera. Inicialment era dedicada a sant Andreu, la Santa Creu i Santa Maria. L’antiga rectoria, datada el 1698, correspon a la casa del Campaner. Hom celebra a Pruit, el 8 de setembre, un aplec a la capella de la Mare de Déu del Roure i la festa major, en honor a sant Andreu, s’escau el 30 de novembre.

Al SW del llogaret de Pruit, la petita església de Sant Llorenç Dosmunts, propera al mas de les Viles, en un petit serradet i envoltada pel clos del cementiri i de xiprers, és un model de santuari rural. La seva pedra daurada, amb l’ampli campanar d’espadanya, sobresurt en la verdor del paisatge. L’edifici romànic del segle XII és anterior als primers documents conservats que l’esmenten entre l’any 1242 i 1265. L’absis fou mutilat i substituït per una capçalera rectangular al segle XVII. Fou parròquia independent fins al segle XV, que fou unida com a sufragània a Sant Andreu de Pruit. El frontal romànic del segle XII, amb un Pantocràtor central i escenes del martiri de sant Llorenç, es conserva al Museu Episcopal de Vic. Al petit cementiri hi ha una gran tomba dels Viles Fatjó, amos de les Viles, que es constituïren patrons de l’església.

Sant Joan de Fàbregues i Montdois

Vista de Sant Joan de Fàbregues (Rupit i Pruit)

© C.I.C. - Moià

L’antiga parròquia de Sant Joan de Fàbregues, documentada des del 968, és a migdia de Rupit, arran de cinglera (830 m). De fàcil accés gràcies al camí que la uneix a Rupit, i que continua fins al mas del Pendís, baixat el grau, al sector de Montdois i del pantà de Susqueda, és un dels millors edificis romànics de la regió.

Un petit sector de l’antiga demarcació de Sant Joan de Fàbregues, sota la cinglera presidida per l’església de Sant Joan, pertany a les Guilleries. És al límit amb Collsacabra, entre la cinglera de Fàbregues i el penyal de l’Agullola i el santuari de Montdois, sector que havia estat força poblat. L’anomenat pla de Montdois (amb els antics masos de l’Aulet, les Serres, el Casal i la Casanova de Montdois) és un extens pla inclinat que va del Riu Pregon (a uns 600 m d’altitud) al cim de Montdois (el Monte Dulios esmentat l’any 968), a 930 m d’altitud, que s’acaba bruscament a l’indret del santuari i baixa en fort pendent fins al llit del Ter (ara ocupat pel pantà de Susqueda), a 300 m d’altitud. Des de Montdois hi ha una magnífica panoràmica cap al pantà de Susqueda i els vessants N del puig del Sui, del Coll i de Sant Benet. Tradicionalment s’hi accedia des de Sau, però el 1976 fou oberta una pista que davalla de Rupit per la cinglera de Fàbregues i el Pendís.

El santuari de Montdois fou inicialment una capella rural dependent de la parròquia de Sant Joan de Fàbregues, i es convertí, al llarg del temps, en un santuari marià de molta devoció de les contrades veïnes. Les primeres notícies de l’existència d’una capella dedicada a la Mare de Déu daten del 1263, però l’espaiós edifici actual fou construït a partir del 1769. Al costat, l’antiga casa dels ermitans, obra del segle XVII segons les llindes, avui és totalment en ruïnes. Té l’aparença d’una gran masia, amb un petit pòrtic i una precària balconada de pedra. Encara és obert al culte (pertany a la parròquia de Rupit), però no té cap element de valor, havent-se perdut (1936) la valuosa imatge gòtica d’alabastre de Santa Maria de Montdois, que presidia l’altar. A la llinda es llegeix “La caritat me a feta”.

Les masies, capelles i el salt de Sallent

Entre les nombroses i notables masies, són remarcables el Bac de Collsacabra, prop del coll del Bac, impressionant edifici del segle XVIII, d’estructura semblant al Palau Episcopal de Vic. Esmentada ja al segle XII, arribà a tenir cinc masoveries. Té un oratori, dedicat a la Mare de Déu del Roser. A l’altre costat de la carretera hi ha la capelleta de la Mare de Déu del Roure i una petita capella dins el tronc d’un gros roure, cantat el 1887 per Jacint Verdaguer, que passava els estius al Bac.

Comajoan és un gran casal a l’antic camí de Vic a Olot, al peu de la ferrenya muralla d’Aiats, que existia ja al segle XII, i fou refet el 1906. Prop seu hi ha la capella de Sant Gil, del 1756.

Les Viles, noble casal de pedra prop de Sant Llorenç Dosmunts, convertit pels seus propietaris, els Viles Fatjó, de la petita noblesa rural, en una residència plena d’obres d’art, arribà a tenir 9 famílies de masovers. Al seu oratori públic es guarda el cos de sant Plàcid, portat de Roma al segle XVIII.

El Collell, és un altre gran casal amb arcs de pedra a la façana, que tingué un oratori dedicat a la Mare de Déu. La Casassa de Pruit, gran casal de pedra amb arcs i nombroses dependències, es remunta al segle XIV, i fou reedificada el 1850.

Altres grans masies del sector de Pruit són el Pinós, l’Alou i la Rovira; algunes han estat restaurades, com la Fontana, el Llorà i el Corriol. La Devesa, antic mas, i l’Hostal de Bellonc són hostals al peu de la carretera. Al sector de Rupit es destaca la Sala, antic gran casal senyorial, amb galeries i porxada a la façana amb bonics arcs de pedra, coneguda des del segle XII. Han estat abandonades i en part derruïdes masies com Sallent i el Roquer. Sota el castell de l’Envestida i puig de la Batalla hi ha habitats i renovats el Castellet, la Torre de Sant Joan i Casadavall.

El terme té un gran nombre d’indrets atractius per la bellesa del paisatge, des dels plans i els comellars de Pruit a les fraus, els engorjats i les cingleres de Rupit i de Sant Joan de Fàbregues. Al camí que porta a l’impressionant salt de Sallent, d’uns cent metres de caiguda, molt visitat, hi ha antics molins abandonats, com el de Patrones, del Tornall i de Sallent, gorgs, saltants i fonts. Sobre el mas del Roquer, pròxim al salt de Sallent, al lloc conegut pel Bassís, hi ha tres tombes antropomorfes excavades en un penyal.

La història

Ni Pruit ni Rupit no formaren part del vescomtat de Bas, sinó que foren dotació o patrimoni dels vescomtes d’Osona, els futurs Cardona, que tenien també el domini de Susqueda i l’alt domini de Tavertet. Aquest territori sembla correspondre a una primitiva aprisió o concessió de terres feta als vescomtes, que segons tradició habitaven a Rupit, abans de traslladar-se a Cardona. El sector de Collsacabra havia agrupat abans el castell de Fàbregues, esmentat ja el 968, que probablement es localitzava a frec de la cinglera, prop de l’Agullola, tot i que no en romanen restes conegudes. Aquest fou abandonat a favor del castell de Rupit, de manera que el seu terme fou dividit entre els de Rupit i de Fornils. El castell de Rupit és esmentat ja en el testament d’Eriball, el 1040, i novament en els testaments de Ramon Folc I de Cardona (1086) i de la vescomtessa Almodis (1131), els quals feren importants donacions de terres de Rupit al monestir de Casserres. El terme i la parròquia de Sant Andreu de Pruit, posats sota la protecció del castell de Rupit, consten des del 1134, en el document on el vescomte Bernat Amat cedeix als hospitalers el lloc de l’Alou, però el topònim (in monte Pruydo) és conegut ja el 955. Així, doncs, tot el terme de Rupit i Pruit pertanyia a la jurisdicció vescomtal, llevat de la parròquia de Sant Llorenç Dosmunts, que fou del domini dels Cabrera; per tal com havia esdevingut sufragània de la de Pruit, al segle XV, fou integrada al municipi de Pruit a l’inici del segle XIX. Els barons de Rupit esdevingueren marquesos de Rupit el 1681, i el marquesat fou dividit en batllies en època de Carles III.