A mitjan anys noranta era parlada per uns 127 400 000 habitants de la Federació Russa (un 85% de la població), on és la llengua oficial. Fora d’aquest estat, és parlada per 37 500 000 persones als estats sorgits de les repúbliques que formaven l’antiga URSS. A banda, hi ha minories russòfones d’una certa importància als EUA i a Israel. Com totes les altres llengües eslaves, neix del tronc denominat eslau comú, que començà a diferenciar-se des dels s. VI i VII. En l’evolució del rus hom distingeix tres períodes (antic, mitjà i modern). El rus antic (s. XI-XV) és una etapa comuna a tots els eslaus de l’E —rus, bielorús o ucraïnès, que són una sola llengua fins al s. XVI—. L’origen del rus literari sol identificar-se amb la creació de la llengua eclesiàstica —vell eslau o eslavònic, basat en el dialecte búlgar—, però hi ha una diferència marcada entre la llengua dels escrits eclesiàstics i la dels escrits judicials, de compravenda, documents oficials, etc. El fet que la llengua eclesiàstica fos compresa pels fidels permeté, d’una banda, la influència de la literatura oral i de la llengua parlada sobre la de l’Església —amb la formació consegüent de la versió russa del vell eslau, dita eslau eclesiàstic— i, de l’altra, l’enriquiment de la llengua escrita civil “pràctica” per la influència de l’estil elevat i culte de l’eclesiàstica, que també influí, en certa manera, en alguns aspectes de la literatura oral. Des del final del s. XIV, la immigració dels eslaus meridionals que fugien dels invasors turcs donà lloc a un reforçament de la influència eclesiàstica i grega. El rus mitjà (s. XVI-XVII) presenta grans barreges d’estils i desequilibris a causa de les influències grecobizantines, llatinopoloneses i, especialment al s. XVII, populars. Hi contribueix, en part, el naixement de la impremta. Es començà a formar la variant moscovita de la llengua literària oficial, esdevinguda més tard la norma general russa. El rus modern s’inicià al s. XVIII. Durant l’època del classicisme, es consolidà la formació dels “tres estils” (M. V. Lomonosov), en un intent d’adaptar el rus com a llengua literària desplaçant l’eclesiàstica. L’europeïtzació iniciada durant el regnat de Pere I donà lloc a una intensa polèmica sobre els europeismes al final del s. XVIII i començament del XIX. Un gran defensor dels europeismes, en concret dels gal·licismes, així com de la creació d’un sol estil literari —"mitjà"—, fou l’historiador i novel·lista N. M. Karamzin, principal artífex del rus literari modern. Des de la primera meitat del s. XIX, gràcies, especialment, a A. S. Puškin, M. J. Lermontov i N. V. Gogol’, es realitza, per fi, la integració dels elements eclesiàstics, europeismes i, sobretot, de la parla viva del rus, així com de la llengua poètica de la literatura popular. El procés de formació del rus literari es podia considerar acabat. Després de la revolució del 1917, l’extensió de l’educació féu penetrar en la llengua culta nombrosos elements d’evolució fonètica i sintàctica: és la influència dels dialectes durant els anys vint. Però aquesta tendència fou frenada i, en certa manera, invertida a partir dels anys trenta, en què es produí, per exemple, la influència de l’ortografia sobre la pronunciació frenant certes tendències evolutives. Al darrer terç del s. XX, la llengua parlada es diferencia cada vegada més de la culta. Una tendència analítica caracteritza la morfologia del rus contemporani: mentre en la semàntica i la derivació es reforça la diferenciació semàntica dels sufixos i la regularització dels tipus de derivació, augmenten les abreviatures i es reforça la influència de les terminologies tècniques i dels estils professionals, d’una banda, i de la llengua parlada, d’una altra. El rus és escrit amb l’alfabet ciríl·lic. Té 33 signes. El sistema vocàlic és format per 5 fonemes (a, e, i, o, u) que tenen una doble grafia que respon al caràcter palatalitzat —vocals “toves” (Я, E, И, Ë, Ю)— o no —vocals “dures” (A, З, Ы, O, Y)— del so. La distinció entre vocals “dures” i “toves” té un caràcter pedagògic. Des d’un punt de vista lingüístic hom sol considerar la palatalització com referida a les consonants, la grafia de les vocals essent un indicatiu del caràcter palatalitzat o no palatalitzat de les consonants que les precedeixen (en les posicions inicials i intervocàliques aquesta consonant precedent seria aleshores la [j]). El sistema vocàlic, a més, varia molt considerablement en posició àtona: les vocals “dures” resten reduïdes a 3 — З, i, u—, amb variacions fonètiques, i les “toves” a 2 —i, u—, també amb variacions fonètiques. El sistema consonàntic consta de 20 fonemes, distribuïts en sons “durs” i “tous” i en sons amb ambdues variants. El caràcter palatalitzat o no palatalitzat té valor fonològic. Existeix, així mateix, la semiconsonant j (Й), la versió gràfica de la qual es troba només com a segon element de diftong. Dos signes gràfics, residus d’antigues vocals breus, completen l’alfabet: b, que indica la palatalització de la consonant precedent o separa amb una iotització dues síl·labes, i b, que només té aquesta darrera funció. El rus, com totes les llengües eslaves, té una estructura menys evolucionada que la de les llengües romàniques; dins les llengües eslaves, però, és una de les més evolucionades. És una llengua sintètica o flexiva, és a dir, que la majoria de les relacions de la llengua s’expressen per mitjans morfològics i no sintàctics. Això es manifesta amb l’existència de declinacions (6 casos, amb vestigis de dual i de vocatiu, generalment fossilitzats en expressions fetes i dites populars), l’abundància de tota mena de sufixos, un complicat sistema d’aspectes verbals que es basa en la consideració del verb segons la durada de l’acció, etc. L’accent rus té valor fonològic, però no existeixen normes concretes i pràctiques per al seu ús, pel fet que es tracta d’un fenomen molt complex i que es troba encara actualment en evolució. El rus té dos dialectes fonamentals: el septentrional, que abraça totes les regions del N i de l’E de la Rússia europea, així com l’Ural i una gran part de Sibèria, i el meridional, que correspon a la part del s. de la República. Entre els dos grups se situen els dialectes mitjans (Pskov, Tver, Moscou, Penza, Saratov), que són bàsicament dialectes septentrionals amb penetracions meridionals al s. XIV. Les característiques essencials del dialecte septentrional són la distinció entre a i o en posició àtona, el caràcter explosiu del so g i el caràcter “dur” del so -t a la 3a persona del singular de la conjugació del present. El dialecte meridional es caracteritza per la neutralització de a i o àtones, el caràcter fricatiu de g i el caràcter “tou” de -t a la 3a persona del singular del present dels verbs.
m
Lingüística i sociolingüística