L’ofici de sabater era primordial dins el conjunt de la menestralia tradicional urbana. Els sabaters de Barcelona feien remuntar llur existència corporativa a l’any 1203, amb la fundació de la confraria de Sant Marc; des del 1257 l’ofici era present en el Consell de Cent. Amb tot, les primeres ordinacions gremials conegudes són del 1375; el 1405 en foren concedides al conjunt format pels sabaters, els tapiners i els cuireters. A partir de la reforma municipal del segle XV, els sabaters foren un dels primers gremis de Barcelona i disposaven d’una important casa gremial i uns notables retaules religiosos; la confraria dels fadrins es constituí en forma autònoma sota l’advocació dels sants Crispí i Crispinià al segle XIV, s’uní amb els mestres el 1390, sense aconseguir una convivència harmònica, i tornà a separar-se'n del 1547 al 1618, data en què el Consell de Cent l’abolí; reaparegué el 1669, i s’arribà a una situació de concòrdia a partir del 1767. Noves especialitats aparegueren al darrer terç del segle XV: el 1479 els tapiners, grup marginal i poc nombrós, i el 1493 els sabaters de vell. Aquests formaven una confraria sota l’advocació dels sants Crispí i Crispinià, però, ultra llur mísera situació econòmica, estaven mancats d’iniciativa legal, sota el control del gremi de mestres. Altres petits oficis, com els ataconadors i els taloners, intentaren endebades de formar un gremi propi vers 1770-73. El gremi de mestres sabaters es regia per ordinacions municipals del 1623 i del 1670, i el 1800 n'obtingué de noves. La seva vida corporativa superà l’extinció del sistema gremial i arribà fins al segle XX. La situació era semblant a les grans ciutats. L’ofici es consolidà durant el segle XIV: a Perpinyà amb l’ordenació de les confraries d’arts mecàniques (1360), a la ciutat de Mallorca des del 1370. D’aquest gremi se separà el 1548 el d’Inca, integrat per sabaters d’obra prima, d’obra grossa i tapiners; fou el primer gremi de la part forana que se separà de ciutat.
A València el gremi de sabaters, sota l’advocació de sant Crispí, rebé les primeres ordinacions el 1329 i el 1332. Els fadrins se separaren en 1392-1421. El 1458 s’establí l’examen d’ingrés i el 1485 se signà una concòrdia amb els tapiners. El gremi de València, nombrós i ric, amb casa gremial pròpia, obtingué ordinacions el 1737 i el 1771.
sabater representat en un detall del retaule de Sant Marc (s XIV), per Arnau Bassa (Seu de Manresa)
© Fototeca.cat
També s’originaren al segle XIV els gremis de Manresa (1322) i de Reus (1328). Els sabaters de Lleida, perfectament organitzats, es regien per les ordinacions del 1486, reformades l’any 1601. A la majoria de viles i ciutats de segon ordre, la confraria de Sant Marc aplegava conjuntament els sabaters i altres menestrals de la pell, com els assaonadors, els blanquers, els corretgers, etc. Així, a Vilafranca del Penedès des del 1333, situació confirmada el 1748 per noves ordinacions. A Vic existia un gremi de la pell i del calçat (1438); els sabaters se'n separaren el 1605 i obtingueren noves ordinacions el 1728, prolongant llur existència fins al segle XX. Granollers disposava de la seva confraria de Sant Marc (privilegi reial del 1585). A Mataró els blanquers i els corders se separaren dels sabaters vers el 1750. En canvi, a Igualada els menestrals de la pell de diferents confraries s’uniren en una sola corporació vers el 1700. La unió d’oficis era força accentuada a la Seu d’Urgell (1751), Banyoles (1770), Montblanc (1790), Solsona (1793) i encara més a Puigcerdà (1790), on els sabaters pertanyien a la confraria de Sant Eloi. Les corporacions tardanes d’Agramunt (1807) i Tàrrega (1820) intentaren de limitar-se al calçat, però amb la inclusió de tapiners i espardenyers. Durant el segle XVIII es promulgaren nombroses ordinacions per als gremis de sabaters.
Al Principat, a més dels esmentats, cal tenir en compte els de Calaf (1774), Castelló d’Empúries (1804) i Valls (1806). Al País Valencià les ordinacions corresponen a alguns moments determinats: Morella (1739), Xàtiva (1740), Castelló (1742), Elx (1745), Alacant (1753), Alcoi (1774-89), Alzira (1737-74), Gandia (1776).