El monestir benedictí, anomenat també La Sacra, fou construït entre els segles X i XI. D’estil romànic amb elements gòtics, té una aparença de fortificació. El conjunt és format per una església (segle XII), des d’on s’accedeix al temple primitiu situat en un nivell inferior; dues hostatgeries (la gran, del segle XI); les restes d’una capella de planta octogonal (segle X), anomenada el Sepulcre dels Monjos perquè s’havia considerat que era un panteó; una porta d’entrada amb un mur de 41 m d’alçària; una escalinata (mitjan segle XII) que comunica l’entrada amb l’església, anomenada l’Escalinata dels Morts perquè havia estat el lloc de sepultura d’abats i personatges il·lustres; el portal del Zodíac (segle XII), que dona l’accés entre l’escalinata i l’església, i que conserva uns destacats relleus amb els signes zodiacals i les constel·lacions; les restes del nou monestir construït entre els segles XII i XIV, un gran edifici de cinc plantes destruïdes per terratrèmols i guerres, i la torre de la Bella Alda. Tota la construcció utilitza la mateixa muntanya en les seves estructures. Hi ha 243 graons per a accedir al conjunt monàstic.
Les referències més antigues ja situen un petit oratori en aquest indret als segles VII i VIII. L’any 999, el duc Hug von Montoissier ordenà construir en aquest lloc un monestir i un alberg per a pelegrins. Visqué el seu màxim apogeu els segles XI i XII, gràcies al fet que es troba en l’encreuament de tres camins de peregrinació medievals: la via Francigena —de Canterbury a Roma—, el camí de Sant Jaume i el camí de Sant Miquel —des del Mont-Saint-Michel, a Bretanya, fins al Monte Sant’Angelo, a la regió de la Pulla—. Reconstruït, actualment en té cura una comunitat rosminiana. L’escriptor Umberto Eco s’inspirà en aquesta abadia per a escriure la seva novel·la Il nome della rosa.