És el resultat de la fusió de diversos libelli missarum parcials, i l’exemplar més antic que es conserva és el manuscrit de Verona (Biblioteca Capitolare, LXXXV [80]), del principi del segle VII, erròniament anomenat sacramentari lleonià. Aquest sacramentari conté una recopilació de libelli procedents dels arxius pontificis del Laterà, feta a la fi del segle VI per a ús de Verona o d’una altra església del nord d’Itàlia, en introduir-s’hi el ritu romà. Sembla que tots els sacramentaris romans coneguts depenen d’una altra recopilació feta a mitjan segle VI, de la qual no s’ha conservat cap exemplar. A partir d’aquest model (~600) Gregori I hauria fet per a ús propi una recensió que seria l’arquetip de tots els sacramentaris de tipus gregorià, mentre que els de tipus gelasià han de dependre d’una altra recensió, feta a mitjan segle VII, per a ús de les esglésies parroquials de Roma. Aquesta segona recensió és coneguda pel manuscrit Vaticà (Reginensis 316), i d’ella, amb afegitons procedents dels sacramentaris gregorians i dels llibres litúrgics gal·licans, a mitjan segle VIII, al regne franc, fou compost el model dels sacramentaris gelasians del segle VIII. De la recensió gregoriana, a través de l’exemplar enviat a la fi del segle esmentat, pel papa Adrià I a Carlemany, enriquit amb el Suplement d’Aniana, que sembla obra de l’abat Benet d’Aniana, deriven tots els sacramentaris romanofrancs posteriors. La part del sacramentari corresponent a la celebració eucarística, amb la intercalació dels cants i de les lectures corresponents, esdevingué el Missale Mixtum, o simplement missal. La resta, en integrar-se als ordines als saltiris litúrgics, serví per a la formació del pontifical, del ritual i del breviari. En la litúrgia visigòtica era anomenat Liber Missarum i Manuale. A Catalunya, ja a l’època carolíngia, era anomenat missal. Els sacramentaris catalans més antics conservats són els manuscrits de Vic (Biblioteca Capitular 66 [XLVIII] i 67 [LXX]). El primer fou copiat l’any 1038 per Ermemir Quintila, per ordre del bisbe Oliba, en ocasió de consagrar la nova seu de Vic; l’altre, de mitjan segle XI, procedeix del monestir de Ripoll. Ambdós, publicats per A. Olivar, contenen la litúrgia romanofranca pròpia de la província eclesiàstica narbonesa. Són sacramentaris gregorians completats amb nombroses peces procedents dels sacramentaris gelasians i dels llibres litúrgics hispànics, moltes principalment a través del Suplement d’Aniana.
m
Cristianisme
sacramentari Foli del Sacramentarium Rivipullense (1050) amb una representació de la divinitat amb trets humans
© Fototeca.cat