Part integrant del culte, és més que la simple ofrena i comporta la destrucció (sia en forma s’àpat, de cremació, de libació, etc.) d’una víctima. Hom n’ha reduït sovint el sentit a la fórmula mercantil do, ut des. Amb tot, convé de tenir present, com ho posà en relleu G. van der Leeuw, que el concepte de donació, religiosament entès, significa posar-se en relació, és a dir, adquirir una participació en una segona persona mitjançant un objecte que està lligat amb la pròpia vida. En aquest sentit, hom pot afirmar que el sacrifici, d’acord amb la seva intenció més profunda, no és un afer mercantil de caràcter sagrat, sinó l’obertura d’un corrent de benediccions de la divinitat envers l’home. Cal tenir en compte que el sacrifici, segons M. Mauss, és un fenomen social que permet al profà de comunicar amb el sagrat mitjançant una víctima. Intermediari entre el sacrificador i el sagrat, la víctima sacrificada evita el perill d’un contacte amb el sagrat massa intens. La destrucció, la mort, es troben en el centre del sacrifici. La teoria moderna de l’origen predeístic del sacrifici afirma que aquest és una acció màgica (sobretot en aquells casos que la víctima és anorreada); el déu, a qui hom sacrifica, hi és secundari, mentre que l’essencial és l’objecte sacrificat: un home, un animal, una planta, etc. Aquesta concepció ateny el seu cim en l’hinduisme, on el sacrifici és l’acció primordial que dona naixença al món i als déus i que és cantada en diversos mites, com el de Prajāpati.
Tres tipus de sacrifici, el d’Abel, el d’Abraham i el de Melquisedec, representats en un mosaic de Sant’Apollinare in Classe, a Ravenna
© Fototeca.cat
Al costat d’aquesta concepció, però, cal considerar també la del sacrifici com a ofrena, que es basa en un concepte de Déu antropomorf i en el convenciment que l’ofrena és plaent a un Déu personal, sia perquè d’aquesta manera hom en reconeix la sobirania i el dret sobre els béns d’aquest món, sia perquè mitjançant l’ofrena hom es vol guanyar el seu cor. Segons una concepció antiga (testimoniada per la narració bíblica dels sacrificis de Caín i d’Abel, així com per l’Ètica a Nicòmac d’Aristòtil), l’ofrena de les primícies fou la forma més primitiva del sacrifici. Modernament, W. Schmidt també ha mantingut aquesta teoria: l’ofrena principal fora una expressió de total dependència i un reconeixement per part de l’home de la sobirania divina i del seu dret absolut de propietat. Cada interpretació del sacrifici respon a diversos nivells en l’evolució històrica. La idea d’un poder eficaç del ritu evoluciona vers una concepció del sacrifici com a objecte sacral i, doncs, necessari per a passar de l’esfera profana a la sagrada; a la llarga, pot degenerar en màgia. La concepció animista, partint del culte als morts, tendeix a convertir el sacrifici en mitjà necessari per a la vida. Els ritus de destrucció accentuen l’aspecte de renúncia. En l’expiació tota la importància se centra en la sang vessada, que en algunes cultures animistes esdevé ofrena de força vital, en d’altres és un restabliment de l’ordre alterat (d’aquí ve la pena de mort), en altres és l’ofrena d’una vida o el canvi de la vida d’una persona o de la comunitat (seguint aquesta línia, moltes religions arriben al sacrifici humà). La pràctica de menjar-se la víctima —independent, en principi, del sacrifici de les primícies— condueix, a través de la sacralització de la víctima, a la idea de comensalitat amb els déus i a la d’apropiació del sagrat, fins a oblidar-ne l’aspecte simbòlic. A les religions superiors hom troba una tendència a la interiorització, i el sacrifici no és més que una consagració simbòlica de la pròpia existència o activitat; sovint deriva en ascesi i en moralisme racionalista.
La Bíblia coneix una complicada ordenació dels sacrificis: cruents o incruents segons la matèria; sacrificis crematoris (holocaust), pacífics i d’expiació, segons el fi i el ritu. El sacrifici pacífic tenia el caràcter d’una oblació d’acció de gràcies, de súplica o de vot (en aquest darrer cas, anava associat a l’àpat votiu en què era menjada la carn de la víctima). El sacrifici d’expiació servia per a restablir l’aliança pertorbada: hom hi distingia el sacrifici del pecat, destinat a expiar conculcacions no premeditades de la llei, i el sacrifici del delicte, que constituïa una part de la satisfacció deguda a Déu o al proïsme per violacions del dret. Entre els sacrificis incruents hi havia l’oblació d’aliments, la libació i l’encens. Ultra els sacrificis habituals —com el sacrifici perpetu consistent en la immolació diària, sobre l’altar dels holocausts, de dos anyells, un al matí i l’altre al vespre—, la llei prescrivia sacrificis extraordinaris com el de l’anyell pasqual (pasqua), el del “gran dia de l’expiació” (expiació), etc. Al llarg de la història apareix una progressiva interiorització, que en els profetes i en Jesús es limita a una crítica del compliment extern sense una disposició interior, i que en sant Pau i en l’Epístola als Hebreus arriba a l’abolició en funció de l’únic sacrifici perfecte, el de Crist en la creu. Ritualment, Jesús també substituí l’anyell pasqual pel pa i el vi de l’eucaristia: en aquest sentit el sacrifici de la missa no és un nou sacrifici divers del de la creu, bé que n’és una actualització en el temps. D’aquí ve que algunes teologies cristianes (el protestantisme en general) neguin valor sacrificial a l’eucaristia.