Membre del partit Ba’t, participà en la fracassada conspiració contra Kassem (1959) i hagué de refugiar-se a Síria i, posteriorment, a Egipte. Després del derrocament de Kassem tornà a l’Iraq (1963), però fou arrestat el 1963 pel fet de conspirar contra Aref i condemnat a dos anys de presó (1964-66). Esdevingué una figura influent al seu país després del cop d’estat del 1968, quan el Ba’ṯ assumí el control de l’Iraq. Nomenat (1969) vicepresident del Consell de Comandament de la Revolució (CCR), arran de la dimissió del president Bakr ocupà (1979) els càrrecs de secretari general del partit, president del govern, cap d’estat i president del CCR.
L’any 1980 inicià una guerra contra l’Iran per tal de recuperar la regió de Šatt al’Arab. La guerra acabà, el 1988, amb un alto el foc establert en una resolució de l’ONU, sense vencedors ni vençuts. L’any 1990 envaí Kuwait, la qual cosa provocà que es desencadenés la guerra del Golf Pèrsic (1991), que finalitzà amb la derrota de les forces iraquianes. No acceptà mai les fronteres fixades per l’ONU l’abril del 1993, perquè això privava el país de diversos pous de petroli i d’una part de la base naval d’Umm-Qasr, i rebutjà la zona d’exclusió al sud del paral·lel 32 a la qual els seus avions no podien volar. Fou durament criticat pels EUA, la Gran Bretanya i França, que, després de diversos avisos, atacaren militarment alguns objectius militars iraquians (gener del 1993).
Com a part d’un alto el foc, l’ONU prohibí a l’Iraq la producció d’armes químiques i nuclears. Però Saddam Ḥusayn es mostrà reticent amb la UNSCOM, la comissió de les Nacions Unides encarregada de controlar el desarmament iraquià, la qual acusava de parcialitat en els seus informes, sistemàticament contraris al seu règim. Davant la falta de perspectiva d’una retirada de les sancions internacionals, es generà una nova escalada del conflicte que, malgrat la mediació de l’ONU i la pressió internacional, posà fi a nous atacs aeris dels EUA i la Gran Bretanya el desembre del 1998. Posteriorment, l’ONU accedí a obrir les exportacions de petroli de l’Iraq, però condicionades a una despesa en aliments (programa ‘Petroli per aliments’).
Després dels atemptats de l’onze de setembre de 2001, es feren cada cop més insistents les pressions dels EUA i de la Gran Bretanya instant el règim de Ḥusayn a reconèixer la possessió d’armes de destrucció massiva. El novembre del 2002 el dictador s’avingué a permetre el retorn dels inspectors d’armes de l’ONU. El rebuig nord-americà i britànic al resultat negatiu de les inspeccions (febrer del 2003) comportà l’atac anglonord-americà a l’Iraq al març i l’enderrocament del règim. Tot i que Ḥusayn pogué fugir, fou capturat al desembre per forces nord-americanes. El juny del 2004 fou lliurat a les autoritats iraquianes, i el mes següent s’inicià la constitució d’un tribunal especial per a jutjar-lo per crims contra la humanitat. El judici s’inicià el 19 d’octubre de 2005. Després d’un procés ple d’incidents, entre els quals els assassinats de dos advocats, crítiques als mètodes processals, la dimissió del president del tribunal i una vaga de fam de l’acusat que obliga a hospitalitzar-lo, Ḥusayn fou condemnat a morir a la forca per la mort de 148 xiïtes el 1982 a la ciutat de Dujail.