Llur nom deriva de Safī al-Dīn, fundador d’un orde de dervixos a final del segle XIII. A partir del seu nucli inicial a Ardābīl el domini safàvida s’expandí per tot Pèrsia i l’Iraq actual (derrotes dels Ak Koyünlü i dels uzbeks) amb la col·laboració de tribus turques convertides a l’islam, dels armenis i, més tard, dels europeus (russos i britànics, amb l’ajuda dels quals ‘Abbās. I renovà l’exèrcit amb tecnologia moderna). Els enfrontaments amb els sunnites provocaren la revolta afgana sota Husayn i la proclamació del seu cap Nūr Mahmūd a Eşfähān (1722). Després d’un curt restabliment de la dinastia fou enderrocada definitivament per Nādir Shāh, que es constituí regent d’ ‘Abbas III. La màxima esplendor dels safàvides correspongué als segles XVI i XVII i es plasmà en nombrosos monuments a Tabri, Eşfähān i Meshed, en la producció de ceràmica vitrificada, de miniatures i de tapissos.
Dinastia safàvida
| Ismā'īl I | 1502-1424 |
| Ṭahmāsp I | 1524-1576 |
| 'Abbās I el Gran | 1587-1629 |
| Ṣafī | 1629-1642 |
| 'Abbās II | 1642-1667 |
| Sulaymān | 1667-1694 |
| Ḥusayn | 1694-1772 |
| Ṭahmāsp II | 1730-1731 |
| 'Abbās III | 1731-1736 |