Concepte lligat als de signe i de símbol, comprèn les nocions de misteri i de ritu. En la història de les religions, hom utilitza l’expressió per a indicar totes aquelles accions rituals destinades a fer participar, momentàniament o d’una manera permanent, l’home amb la divinitat. Pressuposen la convicció que és possible de superar la distància entre l’home i déu per mitjà d’un ritu, talment que hom no troba els sagraments en les religions de mer ritualisme (com a l’islam o al confucianisme), així com en moltes religions nacionals en què el ritu té bàsicament una funció de cohesió tribal. Entre les diverses formes de ritu sacramental sobresurt l’àpat sagrat, que apareix en tots els nivells de la religió des del totemisme i canibalisme fins a les iniciacions mistèriques (misteri 1 1) i a la celebració cristiana de l'eucaristia, i que d’una manera o altra aspiren a la fusió o comunió amb Déu. Altres ritus de pas o d'iniciació són sovint anomenats sagraments, bé que és una transposició del llenguatge cristià al de la història de les religions. En la teologia cristiana, el mot —introduït per Tertul·lià, que hi traduïa el μψστhριον (misteri 2 1) de la teologia grega— indica primerament tot signe històric de la presència operativa del déu revelat en la història de salvació i en Jesucrist. En aquest sentit, Jesucrist és el sagrament privilegiat de Déu (alguns parlen de protosagrament). La comunitat de creients (Església) aplegada per l’Esperit de Jesús ressuscitat (resurrecció) continua en el temps el sagrament de la salvació. A poc a poc, però, el mot rebé un valor tècnic per a indicar les principals celebracions rituals de l’Església centrades en cadascun dels moments importants de la vida: naixement, menjar, relacions d’amor i convivència, malaltia i mort. Durant el primer mil·lenni hom reservava aquest concepte als sagraments de la iniciació: baptisme, confirmació i eucaristia. La teologia medieval sistematitzà l’actual nombre de set sagraments: baptisme, confirmació, eucaristia, penitència, unció dels malalts, orde i matrimoni, septenari definit pel concili de Florència (1439) i confirmat pel de Trento (1547). La insistència en el concepte d’eficàcia dels ritus per part catòlica portà a una valoració unilateral de l’aspecte de signe per part dels protestants, que després d’algunes vacil·lacions en mantenen dos: el baptisme i la cena. L’actual teologia, basada en la renovació litúrgica i patrística (moviment litúrgic, teologia dels misteris), redescobrint l’abast primitiu de sagrament —aplicat a Crist i a l’Església— n'explica millor l’origen diví, la institució per Jesucrist, la seva eficàcia i la presència real de Crist en ells, mentre que la materialitat dels ritus pertany a la relativitat de les cultures.
m
Religió
Cristianisme