sagrat

m

adj

Religió

Sociologia

Etnologia

Dit de tot allò que és relacionat, més o menys íntimament, amb la divinitat, amb la religió i amb els seus misteris i que, per això mateix, suscita una actitud complexa de reverència, d’admiració, d’atracció, de reserva, d’avidesa i sovint de terror.

Concepte fonamental en l’estudi de les religions, és també indefinible, llevat en la seva contraposició a profà : és tot allò que no és profà. En totes les religions hi ha éssers i coses, més o menys determinats, que es troben separats del món profà (quotidià) i que són objecte d’un respecte i d’una atenció, que són suficients per a explicar llur caràcter sagrat. Émile Durkheim (1897), seguint R.Smith (1894), fou el primer que veié en l’oposició sagrat-profà el pol entorn del qual la religió organitza tota la realitat: el sagrat és el separat, el prohibit, i el culte és el mitjà emprat per a mantenir la barrera entre el sagrat i el profà, els quals són incompatibles i es comporten antagònicament. El món del sagrat és l’àmbit dels tabús (tabú), el món dels imperatius categòrics negatius. E.Durkheim i M.Mauss identificaren totalment el sagrat amb el social; el profà era l’àmbit de l’individu no sancionat pel grup. N.Söderblom (1913) posà en relleu que el sagrat era la noció més important de la religió, fins i tot més essencial que la idea de Déu (sant). Rudolf Otto en Das Heilige (1917) se situà en aquesta mateixa línia i posà tot l’èmfasi en el sagrat com a fascinosum i tremendum, és a dir, alhora com a atraient i repulsiu. Hom empra també el terme el diví: aleshores, el sagrat pertany al profà, en tant que mediació entre l’home i la divinitat (el diví).