En els antics monestirs, col·legiates i canòniques constituïa un ofici important (sacrista) que disposava d’un lot de béns, cosa que el convertí sovint en un petit magnat en les grans comunitats. En les parròquies grans (sagristà major) era un clergue o beneficiat i en les petites rurals un cap de casa, els quals administraven els béns provinents del dret de sagristia. Diversos concilis provincials i sínodes diocesans legislaren sobre el sagristà i l’obligaren a donar comptes de les seves gestions als abats, rectors o degans. Les consuetes especifiquen els torns i la forma d’elecció dels sagristans.
f
m
Cristianisme