Sàhara

Paisatge de dunes a la plana del Ténéré, desert del Sàhara

© Fototeca.cat

Desert de l’Àfrica septentrional, el més gran del món.

Limitat al NW per la serralada de l’Atles, arriba fins a la Mediterrània pel costat de Líbia i Egipte. Cap al S els límits morfològics són poc precisos. En principi, la zona bioclimàtica saheliana en degué constituir el límit meridional. A l’W arriba fins a l’oceà Atlàntic, i a l’E fins a la mar Roja, però el desert aràbic n’és de fet una prolongació pel costat asiàtic. El Nil, llarg oasi, no pot ésser considerat realment com un límit. El Sàhara comprèn territoris de Mauritània, el Marroc, Algèria, Tunísia, Líbia, Egipte, el Sudan, el Txad, Mali i el Níger. El Sàhara és format per un sòcol precambrià recobert en certs indrets per sediments paleozoics, mesozoics i terciaris (gresos, margues, calcàries), d’estructura quasi horitzontal; dipositats en certes parts còncaves del sòcol, són de vegades d’origen continental. El sòcol aflora en forma de plecs de fons amb llarg radi de curvatura, constituint així els principals massissos. Els terrenys d’origen volcànic són abundants també. Des del punt de vista de la geomorfologia, hom observa un predomini notable dels terrenys tabulars, acompanyats de tant en tant per cubetes o depressions com la de Qaṭṭāra (Egipte). Els massissos més alts són els d’Ahaggar, 3.003 m en el mont Tahat, i el Tibesti, el més elevat de tots, 3.415 m d’altitud al mont Emi Koussi. A més a més, el desert comprèn una sèrie de relleus característics com ergs, hamades, regs, tassilis, dunes, etc.

El Sàhara és localitzat en una vasta zona continental, influïda per l’àrea de les altes pressions subtropicals, formades per una gran massa d’aire descendent que procedeix de les zones equatorials. Aquestes altes pressions fan divergir els vents cap a la perifèria i són la causa fonamental de la formació del desert. Les característiques climàtiques del Sàhara són prou conegudes: una gran aridesa, un aire molt sec, pluges mínimes i molt irregulars, temperatures elevades, una forta oscil·lació tèrmica diürna (nits fresques), freqüència dels vents (xaloc, khamsin, etc.). A Tamanrasset, per exemple, la pluja mitjana anual és de l’ordre d’uns 50 mm, mentre que la temperatura és d’uns 21°C. En general hom constata que les pluges no arriben gairebé mai a 100 mm anuals, i en certs llocs són inferiors a 20. L’existència d’un corrent fred al llarg de la façana atlàntica representa un factor més d’aridesa. D’altra banda, el desert del Sàhara no és influït pel règim monsònic, característic de les façanes orientals dels continents en latituds baixes.

Tots els factors semblen, doncs, col·laborar per fer-ne el més vast dels deserts. És, per descomptat, una gran zona arreica i endorreica, a excepció del riu Nil, que de fet és al·logen. Els uadis són cursos d’aigua temporers, quasi sempre secs; es perden generalment en depressions endorreiques (sebkhes). Hi ha, però, mantells d’aigües subterrànies, molt importants segons sembla. El traçat d’antigues valls és, d’altra banda, el testimoniatge d’unes condicions climàtiques diferents, dominants en certs moments de l’era quaternària. El Sàhara presenta pèssimes condicions per a la vida animal i vegetal. El camell n’és l’animal característic, el veritable “vaixell del desert”, avui dia, però, en retrocés gradual davant la mecanització. La vegetació, per manca també de sòls propicis, és gairebé inexistent i en tot cas adaptada (espines, arrels molt llargues) a unes condicions molt poc favorables. Hi ha evidentment l’excepció dels oasis (palmeres) i la vall del Nil. El poblament humà, uns 2 milions d’habitants, és molt poc dens. Excepte la gent dels oasis, els altres són nòmades. El Sàhara forma una mena de separació, bé que relativa, entre el nord d’Àfrica, mediterrani i musulmà, i l’Àfrica negra, al S. Entre les riqueses mineres destaquen el ferro (Mauritània), els fosfats (Marroc), el petroli i el gas natural (Líbia i Algèria) i l’urani.

La història

Estudis arqueològics tant de flora com de fauna i troballes de pintures en diverses coves demostren l’existència de poblament prehistòric (Neolític i Paleolític) abans de la dessecació de la zona. Hom coneix ben poca cosa de la primitiva població, de raça negra molt probablement, anterior als berbers (berber), al S, i als àrabs que colonitzaren el territori oriental i central. Els principals pobles del Sàhara avui, majoritàriament nòmades, són diversos grups berbers (tuàreg, sanhaja), moros (moro), al centre i a la part occidental, i els tebus, negroides, a l’oriental, a més de diversos illots, de característiques peculiars, com la població de Mzab. Al marge dels esporàdics establiments cartaginesos, romans i jueus, la principal penetració forana al territori fou la dels berbers. A partir del segle VII s’inicià la penetració dels àrabs, instal·lats a Núbia, Tripolitània, Cirenaica i el Magrib, a través del Fezzan. Aquesta penetració es produí a través de les rutes comercials caravaneres, dedicades especialment a l’or i al vori, plomes d’estruç, sal, dàtils i tràfic d’esclaus i comportà la islamització i l’arabització lingüística del territori, excepció feta de pobles, com el tuàreg, que han conservat llur llengua i llurs costums. La colonització europea, excepte a la costa Atlàntica (Sàhara Occidental), no s’inicià fins a la fi del segle XIX. Itàlia substituí l’imperi otomà en l’ocupació de Tripolitània i Cirenaica, i França s’emparà del territori central a partir de l’ocupació d’Alger, el 1830. Després de la Segona Guerra Mundial tingué lloc la independència dels estats que l’integren: Líbia (1952), el Marroc i Tunísia (1956), Mauritània, el Níger, Mali i el Txad (1960) i Algèria (1962), i resta encara obert el futur de la República Àrab Sahariana Democràtica, el reconeixement de l’existència de la qual clouria el procés reivindicatiu iniciat amb la cessió de l’antiga província del Sàhara Espanyol al govern del Marroc.