La geografia
Comprèn les illes de Saint Kitts (168 km2) i Nevis (93 km2) i l’illot deshabitat de Sombrero. Nevis, envoltada per un escull coral·lí, és al SE de Saint Kitts, amb la qual l’uneix un estret braç de mar de 3 km de longitud. Totes dues illes són d’origen volcànic i muntanyoses i la màxima altitud és assolida al mont Misery (1.156 m), a Saint Kitts. El clima hi és tropical, les temperatures oscil·len entre 17°C i 33°C i la pluja, entre 1.220 mm i 1.400 mm anuals.
D’economia agrícola, que ocupa, tota sola, més d’una quarta part de la població activa i, amb l’explotació forestal i la pesca, forní el 20% del PIB el 1982. Els productes principals són cotó, canya de sucre, moniatos i nyam. Les secades i les baixes de preus del sucre han portat a una diversificació de conreus: cacauets, cafè, fruita i hortalisses, i a l’illa de Nevis, cotó i cocoters. El bestiar més important és el boví, però el superen en nombre l’oví, el porcí i el cabrall. La pesca abasta el consum, però en conjunt la producció d’aliments és tan deficitària (en part per la incidència turística), que cal importar-ne el 70%. La indústria aporta el 21% del PIB. Es ressent de la manca de minerals (només obté sal marina), i l’electricitat procedeix exclusivament del petroli importat. Es basa en la transformació de productes agraris: la principal és la del sucre i subproductes (melasses, rom), seguida de les de cervesa i altres begudes i del tabac. També són importants les del vestit, el calçat i el muntatge d’equipament electrònic. De carreteres és més ben servida Nevis, però Saint Kitts té un ferrocarril sucrer, així com el port i l’aeroport principals, a tocar de Basseterre. Exportació de sal, melasses, cotó i copra, i sobretot sucre. Però només compensa les importacions en un 33% (1983) que, gràcies a les transferències dels emigrants, sobretot de Nevis, solen arribar a un 50%. L’altra meitat és coberta parcialment amb els ingressos del turisme. La moneda és el dòlar del Carib Oriental (EC $). En el darrer període colonial (1965-83) el PNB per habitant cresqué notablement: 2,4% anual i se situà a un nivell (950 dòlars per habitant), que ve a ésser la meitat de la mitjana llatinoamericana.
Les illes són poblades majoritàriament per negres i la llengua oficial hi és l’anglès. Hi coexisteixen el protestantisme i el catolicisme. Independent des del 1983 en l’àmbit del Commonwealth, el poder executiu és investit en la monarquia britànica, però és exercit localment per un governador general que designa el primer ministre. Deté el poder legislatiu el parlament, renovat cada cinc anys per sufragi universal. És membre de l’ONU i de l’OEA.
La història
Saint Kitts fou colonitzada pels anglesos el 1623. Una part de l’illa, però, estigué ocupada pels francesos entre el 1624 i el 1783, quan el tractat de Versalles atorgà la plena sobirania a la corona britànica. Nevis també fou colonitzada pels anglesos, a partir del 1628, i durant els segles XVII i XVIII l’ocuparen francesos i castellans. Saint Kitts i Nevis, juntament amb Anguilla, esdevingueren membres de la Federació de les Illes Occidentals (1958-62) i, més tard (1967) en estat associat a la Gran Bretanya amb el nom de SaintKitts, Nevis i Anguilla. Anguilla, però, se’n separà l’any 1980, i tres anys després Saint Kitts i Nevis obtingué la independència. El juny del 1984 se celebraren les primeres eleccions a l’assemblea nacional, que guanyà la coalició del People’s Action Movement (PAM) amb el Nevis Reformation Party (NPR), encapçalada per Kennedy A. Simmonds, en el poder des del 1980. El cicló Hugo devasta les illes el 1990, amb una greu impacte sobre l’economia. En les eleccions generals del 1993 el PAM i el Labour Party obtingueren quatre escons cadascun, encara que els laboristes tragueren més vots. Simmonds fou confirmat com a primer ministre gràcies al suport del Partit de la Reforma de Nevis. Això provocà greus avalots, refrenats amb l’ajut de forces procedents de Barbados. En les eleccions anticipades del juliol del 1995 triomfaren clarament els laboristes, i el seu líder, Denzil Douglas, esdevingué primer ministre. Vance Amory, primer ministre de l’illa de Nevis des del juny del 1992, anuncià, el juny de 1996, l’inici dels tràmits constitucionals per a la independència de l’illa, però la proposta fou rebutjada per l’Assemblea de Nevis en no obtenir els 2/3 dels vots necessaris (novembre del 1996). Al febrer del 1996, Vance Amory fou reelegit primer ministre de Nevis. Durant l’any 1997 anà agafant força la reivindicació secessionista dels líders de Nevis que denunciaven el fet que pagaven més en imposts del que després rebien. En el referèndum d’agost del 1998, tot i guanyar l’opció independentista amb el 62% dels sufragis, no s’arribà a les dues terceres parts necessàries per a la independència. Al setembre del 1998 el pas de l’huracà Georges causà múltiples danys i morts, i limità severament la indústria del sucre i el turisme de les illes. Les eleccions del març del 2000 tornaren a donar la victòria al Partit Socialdemòcrata i el seu líder Denzil Douglas, confirmat en una tercera i una quarta legislatures en les eleccions de l’octubre del 2004 i el gener de 2010. L’electorat premià així la seva gestió econòmica, que impulsà sobretot el desenvolupament del turisme (al març del 2003 fou inaugurat un dels més grans complexos hotelers del Carib a Frigate Bay) i la banca off shore, tot i que ha estat acusada de facilitar el blanqueig de diners, motiu pel qual el 2003 s’aprovaren noves lleis per al sector. Per contra, després d’una pèssima collita, el govern decidí clausurar la deficitària indústria sucrera el 2005. Al desembre de 2008 l’arxipèlag fou motiu de controvèrsia quan s’aprovà l’execució d’un convicte d’assassinat. El govern justificà la pena capital (la primera en mes d’una dècada) com a exemple dissuassori de l’elevada criminalitat de l’illa.