Pertanyent a una nissaga reial de l’antic regne de Mali, aquesta ascendència i l’albinisme que l’afecta han marcat la seva trajectòria vital i artística, en el primer aspecte perquè en la cultura mandé tradicional és vetat als membres de famílies de la seva casta dedicar-se a la música, i en el segon per la discriminació a què són sotmesos els afectats per aquesta condició al seu país. Bandejat per aquests motius per la seva família, el 1967 anà a Bamako, on fou primer músic de carrer i més tard formà part del grup musical Super Rail Band. Poc després d’incorporar-se al grup Les Ambassadeurs, amb el qual el 1975 s’establí a Costa d’Ivori fugint dels enfrontaments a Mali. En aquest país la seva música conegué una gran projecció, i aviat esdevingué un dels músics més cotitzats de l’Àfrica. Incorporà aquests anys influències del rock i el blues, i fou un dels primers músics africans a utilitzar instruments elèctrics, que alternà amb instruments tradicionals. El 1984, dissolt el grup, marxà a París, on recomençà la seva carrera, que assolí un fort impuls amb l’àlbum Soro (1987). Els anys següents col·laborà sovint amb primeres figures del jazz com Joe Zawinul i Carlos Santana. Poc abans de l’any 2000 tornà al seu país i hi establí uns estudis d’enregistrament. La música de Keita és un dels exponents més destacats de l’anomenada ‘World Music’. De la seva discografia hom pot esmentar: Seydou Bathili (1982), Soro (1987), Ko-Yan (1989), Amen (1991), Folon (1995), Rail Band (1996), Seydou Bathili (1997), Papa (1999), Mama (2000), Sosie (2001), Moffou (2002), M’Bemba (2005), The Lost Album (2006) i La Différence (2009, premi Best World Music 2010). És també autor de bandes sonores.