El reconeixement veterotestamentari del Déu d’Israel com a salvador del poble escollit és seguit en alguns dels profetes del mateix Antic Testament per l’anunci d’un futur salvador, enviat i servent de Déu, figura que el Nou Testament no dubtà a identificar amb la persona de Jesús de Natzaret. El fet que la invocació “Jesucrist fill de Déu, salvador” es convertís ben aviat en un monograma, la representació del qual en forma d’un peix (en grec: ‘IXΘYΣ, corresponent a les inicials d’aquesta invocació) servia als creients per a identificar-se, palesa que l’aplicació a Crist del títol de salvador fou immediata, i totalment generalitzada, entre els primers cristians. El títol de salvador aplicat a Crist fou tan usual, que hom el reservava a les representacions de Crist no referides d’una manera especial a cap altre misteri de la seva vida. La icona bizantina del Salvador representa simplement el bust de Crist, a través del qual manifesta la seva divinitat. Aquesta idea fou expressada per la tradició llatina identificant el Sant Salvador amb la transfiguració. A partir dels s. XII i XIII aparegué, a l’Occident llatí, una devoció que es basava en la llegenda relacionada amb una icona del Salvador de la ciutat de Beirut, llegenda de la qual es féu ressò el mateix concili II de Nicea (787), segons la qual la dita icona, després d’esser objecte d’escarnis i de crueltats que reproduïen les de la passió, hauria suat sang i aigua i hauria obrat nombrosos miracles. El culte al “crucifix de Berit”, com era anomenat, amb el nom de Passio Imaginis Christi, s’estengué a totes les catedrals del Principat de Catalunya, on tingué altars i beneficis propis, i també es troba en algunes col·legiates i capelles tardanes dedicades al Salvador. A Mallorca és testimoniat a la catedral des de la mateixa conquesta, i hi té els santuaris de Sant Salvador d’Artà i de Sant Salvador de Felanitx. Festa: 6 d’agost.
m
Cristianisme