Salvador Casañas i Pagès

(Barcelona, 1834 — Barcelona, 1908)

Salvador Casañas i Pagès

© Fototeca.cat

Bisbe de la Seu d’Urgell (1879-1901) i de Barcelona (1901-08).

Estudià al seminari de Barcelona i es llicencià en teologia a la Universitat de València (1857). A Barcelona, fou professor del seminari, rector de la parròquia del Pi i canonge. Mantingué una polèmica politicoreligiosa amb Joan Mañé i Flaquer i publicà Una constitución pontificia y el “Diario de Barcelona” (1875), contra el reconeixement del regne d’Itàlia per part del govern espanyol. Fou preconitzat bisbe de Céramo i administrador apostòlic de la Seu d’Urgell (1879) per suplir el bisbe Josep Caixal, exiliat a Roma, on morí el mateix any.

A part les pastorals, es destacaren els sermons, amb projecció patriòtica, del mil·lenari de Montserrat (1880) i de la restauració del monestir de Ripoll (1893). Fou senador per la província eclesiàstica Tarraconense. Defensà la catalanitat d’Andorra durant les crisis provocades per les pretensions franceses (1882, 1884, 1895). Dues pastorals (1890 i 1891) sobre les crisis religioses de l’època li valgueren cartes públiques de Lleó XIII.

Fou atacat pels integristes, especialment per l’exsacerdot Pey i Ordeix. Nomenat cardenal el 1895, en morir el bisbe de Barcelona, Josep Morgades (1901), havia estat demanat per la ciutat el seu nomenament com a bisbe. Instituí l’apostolat social popular i protegí l’Acció Social Popular de Gabriel Palau. 

L’agost del 1887 instituí la congregació de les Germanes de la Caritat del Sant Àngel Custodi, creada específicament per a l’atenció als malalts de l’hospital de Puigcerdà. Aquesta congregació, que no fou gaire nombrosa (12 religioses, el 1975; 7, el 1998), finalitzà amb la mort de la darrera monja el febrer del 2024.

El Nadal del 1905 l’anarquista Sala atemptà contra la seva vida als claustres de la catedral. Ajudà de fet Solidaritat Catalana (1906).