Establert amb la seva família a Barcelona (1888), fou aprenent de pintor. Des de molt jove era conegut amb el motiu el Noi del Sucre. Aviat es destacà per la seva inquietud política; assistí a mítings obreristes i es veié atret per l’ideari anarquista. Una formació autodidàctica li permeté de superar una escolarització deficient i feu evolucionar la seva ideologia cap a posicions més obertes. El 1904, arran d’un míting lerrouxista, en voler intervenir-hi s’organitzà un aldarull que provocà una mort; detingut, estigué empresonat nou mesos, malgrat la seva innocència.
Impulsà la creació del moviment de la Solidaritat Obrera i l’organització d’un congrés (1908) del qual sortí la Federació Regional Obrera Catalana. Al Congrés Obrer de Barcelona (1910) propugnà la unificació de tots els obrers de la península Ibèrica, però sabé mantenir-se en una línia d’actuació catalanista, per tal com, segons ell, no tenia raó d’ésser que aquesta fos una posició exclusiva de la Lliga Regionalista, la qual atacà sovint. Partidari d’una aliança entre la CNT i la UGT, aconseguí que convoquessin una vaga general conjunta (1916), que reeixí. Al congrés de Sants (juny-juliol del 1918) fou elegit secretari general de la CNT i acordà l’organització dels sindicats d’indústria o de ram (popularment anomenats sindicats únics), que ell propugnava des de feia temps i que havien d’ésser un mitjà d’enfortiment de la classe obrera que li permetria d’evitar el recurs a la violència, la qual ell condemnava sempre.
En produir-se la vaga de La Canadenca, el prestigi de Seguí feu que les autoritats li demanessin la seva intervenció per a fer cessar la vaga, en canvi, de promeses de reincorporació als llocs de treball dels obrers acomiadats i l’alliberament dels detinguts. Efectivament, en el míting celebrat a la plaça de les Arenes, de Barcelona, aconseguí de convèncer els obrers allí reunits, malgrat una forta oposició inicial, de la conveniència de tornar victoriosament al treball. Però quan, assolit això, les autoritats no compliren les promeses, la vaga es reprengué (24 de març). Aquestes experiències el convenceren que calia menar la lluita obrera a través d’una madura organització sindical, i que, a més, calia allunyar-se de l’apoliticisme preconitzat pels vells dirigents anarquistes i crear un partit polític obrer d’àmbit català, tasca en la qual fou encoratjat per Francesc Macià i Francesc Layret i que exposà en un discurs a l’Ateneo de Madrid (1919). El seu projecte de crear així un partit socialista català li valgué antipaties en alguns sectors anarquistes, i també en la Federació Patronal.
En iniciar-se l’etapa de repressió violenta del governador civil Martínez Anido, fou detingut juntament amb altres dirigents obrers; poc després era assassinat Layret, col·laborador seu en el projecte de creació del partit. Reclòs al presidi de la Mola, a Maó, escriví articles i projectes polítics. En tornar a Barcelona, entrà en contacte amb la CGT portuguesa i preparava un viatge a Portugal quan fou assassinat, juntament amb Francesc Comas, al carrer de la Cadena, de Barcelona.