Són destinats especialment al tractament de malalties cròniques, com la tuberculosi pulmonar, la lepra, les afeccions cardíaques, les nervioses i mentals, etc. , per mitjans principalment higiènics, o al restabliment de la salut alterada després de malalties diverses. Malgrat el sentit genèric del mot, era utilitzat sobretot per a designar els sanatoris antituberculosos. Llur instal·lació als Països Catalans fou afavorida per una sèrie de publicacions científiques com les d’A. Bassols i Prim (Climatoterapia española de la tuberculosis pulmonar, 1888) i sobretot la revista Contra la Tisi, que contribuí a la iniciació del sanatori del Tibidabo i al projecte del de Sant Llorenç del Munt i els diversos treballs de V.Soley i Gely (1903), d’E.Ribas i Ribas (1913) i J.de Riba (1932). El 1985 fou inaugurat el Sanatori Marítim de Sant Josep, a la Barceloneta, per a tractament de tuberculosis quirúrgiques; el 1904, per iniciativa particular de Moliner, fou inaugurat a València el Sanatori de Portaceli, el primer de l’Estat espanyol per a tuberculosi pulmonar, que tingué una existència efímera. El 1909 el jesuïta Carles Ferris fundà el sanatori de Fontilles per a leprosos. Per obra del Patronat de Catalunya per a la Lluita contra la Tuberculosi, el 1911 fou inaugurat el sanatori de Torrebonica, a Terrassa. El 1913 J.Reventós i J.Darder n'obriren un a Olost de Lluçanès i el 1918 s’inaugurà l’Hospital-Sanatori de l’Esperit Sant a Santa Coloma de Gramenet. De gran prestigi foren els sanatoris privats de Nostra Dona de les Victòries a Sant Quirze Safaja (fundat per M.Espinosa i J.Badó i J.Reventós, 1931) i Puig d’Olena, a Centelles (Francesc Ribas i Soberano, 1933). A Mallorca, el 1945 fou inagurat el sanatori de Caubet, a Bunyola.
m
Medicina