Sanç I de Pamplona

Sanç Garcés
(?, segle IX — ?, 925)

Rei de Pamplona (905-925), el primer de la dinastia Ximena.

Fill del magnat vascó García Ximénez i de Dadilda, germana del comte Ramon II de Pallars. Convertit en capitost de tots els vascons orientals, aconseguí d’eliminar la dinastia Ènnega i els seus darrers representants, Fortuny I i Garcia II, i eixamplà les fronteres del seu regne des d’Aragó fins a Deyo (Monjardín) (905) amb l’ajut d’Alfons III d’Astúries. Lluità contra el Banū Qasī Llop ibn Muḥammad, senyor de Lleida, que atacà Pamplona (905), i el qual matà en una emboscada, i contra Muḥammad al-Ṭawīl, senyor d’Osca, el qual vencé en el castell de Cer (terme de Sos) el 911. Aliat amb el rei Ordoni II de Lleó, derrotà les tropes cordoveses d’'Abd al-Raḥmān III (batalla de San Esteban de Gormaz, 917) i ocupà Arnedo i Calahorra (918). Derrotat, però, pels sarraïns a Valdejunquera (920), reprengué tanmateix la conquesta de la Rioja, ocupà Nájera i recuperà el castell de Viguera (923), on fundà el monestir de San Martín de Albelda (923-924).

A la seva mort, el seu regne s’estenia fins a l’Ebre, amb la incorporació definitiva de la Rioja alta. El succeí, sota la tutela dels seus oncles i de la seva mare, la reina Toda, el seu fill Garcia III.