Bé que el Nou Testament n'aplicà el concepte a tots els fidels a causa de la configuració amb Crist pel baptisme, aviat el mot designà els qui en portaren a terme l’exigència moral. El primitiu culte dels màrtirs (màrtir) a partir del s IV començà d’estendre's a d’altres sants, començant pels confessors (confessor). La seva canonització, a l’occident, no fou reservada al papa fins al s XII. D’entre tots, la Mare de Déu rep un culte especial anomenat d'hiperdulia. Vénen després els apòstols i evangelistes, els màrtirs i els confessors, les verges i les santes dones, que hom commemora amb culte de dulia, generalment el dia aniversari de la mort (dies natalis). Tots els seus noms figuren al martirologi, al menologi, o en altres llibres anàlegs de les diverses esglésies, bé que només uns quants són celebrats particularment en el calendari litúrgic. Des de temps antic (s IV), però, les diverses esglésies establiren una festa commemorativa de tots els sants: la siríaca, al temps pasqual; la bizantina, immediatament després de la Pentecosta; la romana (s IX), el primer de novembre (Tots Sants). Els Països Catalans es caracteritzen per la manca de costum, a l’alta edat mitjana, a considerar sants els seus personatges històrics rellevants, cosa ben diferent d’altres terres europees, on hom venerà de bon principi com a sants els fundadors de monestirs, bisbes, missioners o altres personatges rellevants en el camp religiós. Aquesta manca de sants propis féu que els antics monestirs es procuressin relíquies de sants per a llurs esglésies, que polaritzaven la devoció dels fidels de llurs dominis. Així s’introduïren en la devoció popular catalana molts sants d’altres indrets, als quals sovint llegendes tardanes donaren carta de filiació al país: Urbici a Serrateix, Valentí a Sant Benet de Bages, Patllari a Camprodon, Eudald a Ripoll, Galderic al Canigó, Daniel a Sant Daniel de Girona, Martirià a Banyoles. Abdó i Senén a Arles, Patró, Prim i Felicià a Besalú, el Sant Infant a Casserres, etc; més tard, sobretot a partir de les croades, proliferaren els sants portats de les catacumbes de Roma o de Terra Santa, com Fortià a Torelló, Amància a Sala-d’Heures (Osona), Plàcid a les Viles de Pruit (Osona). Tanmateix, alguns ordes religiosos veneraren sants propis, com els beats Pere Cendra i Xifré de Blanes; a Sant Pere de les Puelles hom venerava santa Madrui; al monestir de Vilabertran Pere Ripoll era venerat com a sant. Dos dominicans, Ponç de Planella i Pere de Cadireta, fills de Moià i martiritzats el 1277 o el 1279, són venerats a la Seu d’Urgell i a Moià el 16 d’agost.
f
m
adj
Cristianisme