L’edifici
A causa de les moltes reformes que havia sofert l’església al llarg dels segles, i per iniciativa dels habitants del poble, l’any 1985 es van iniciar diverses campanyes de restauració de l’edifici i d’excavació del subsol. La informació obtinguda d’aquesta intervenció va permetre establir les diferents etapes constructives del conjunt.
Del temple preromànic (segle X), amb una gran nau rectangular disposada en sentit est-oest, només es conserven les filades del basament dels murs nord i oest, sense vestigis de cap element sustentador de la coberta ni de cap altra mena.
La construcció romànica (segle XI), que va comportar l’enderroc gairebé total de l’edifici precedent, consta d’una planta basilical de tres naus —més alta la central—, separades entre elles per un seguit d’arcs de mig punt sostinguts per pilars de secció rectangular. Cobreix la nau central una volta de canó, enmig de la qual hi ha oberta una lluerna d’obra moderna; les naus laterals tenen una volta d’aresta.
La capçalera, a llevant, consta de tres absis semicirculars, el central més gran i més alt que els laterals. A l’exterior les dues absidioles no presenten cap mena de decoració. L’absis central, en canvi, apareix bellament decorat amb arcuacions cegues en sèries de dues entre lesenes; sota cada grup de dues arcuacions, i flanquejades per les lesenes, hi ha una única finestra cega, composició força singular en l’arquitectura catalana del segle XI.
L’interior del temple s’il·lumina amb diverses finestres de doble esqueixada, tres a la capçalera (una per absis) i tres a cadascun dels murs laterals.
A la façana de ponent, on s’obre una petita porta de factura moderna que substitueix un gran portal original, hi ha diverses lesenes mancades de les arcuacions corresponents que devien coronar-les seguint el pendent de la coberta. La porta principal, de construcció recent, s’obre a la façana sud.
Al sector sud-oest s’alça un campanar de torre força massís que tanca per dins l’extrem de la nau lateral sud; probablement va ser construït al final del segle XIX. Els anys quaranta del segle XX es va adossar una rectoria al cantó sud-est de l’església.
El Museu Episcopal de Vic conserva un frontal d’altar policromat procedent de l’església i dedicat a sant Andreu. És presidit per la figura del Pantocràtor, envoltat de diversos espais figurats on es narren episodis de la vida del sant, i data del segle XII o de l’inici del segle XIII. Ara el podem veure reproduït en una còpia fidel a la mateixa església, com també els laterals, amb escenes de l’Antic i el Nou Testament, guardats al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.
La història
L’església, situada a l’antic comtat de Berga, depenia eclesiàsticament del bisbat d’Urgell. A causa de la seva proximitat geogràfica, tingué una relació molt estreta amb el monestir de Sant Pere de la Portella, malgrat que mai no va perdre la independència ni el caràcter parroquial. El 903, el bisbe Nantigís d’Urgell consagrava l’església, que havia estat construïda per iniciativa del prevere Galmido i dels habitants del lloc. Al llarg del segle XI, moltes terres i béns de l’àmbit territorial de Sant Andreu van ser cedits o venuts al monestir de la Portella. Al segle XVIII, tenia com a sufragànies les esglésies de Sant Martí de Biure, la Mare de Déu de la Guàrdia i Sant Esteve de Valldoriola.