L’edifici
És un edifici del romànic tardà, de transició al gòtic. Consta d’una nau, que ha estat sobrealçada, capçada per tres absis poligonals, de cinc cares el central i tres els laterals, precedits d’un ampli presbiteri. Cobreix la nau una volta apuntada reforçada per tres arcs torals. Els absis, coberts amb voltes que no arriben al quart d’esfera, s’obren al presbiteri mitjançant arcs apuntats. La porta d’entrada s’obre al mur nord i és molt semblant a la de Sant Miquèu de Vielha, d’estil gòtic. A l’oest s’alça un campanar de cadireta de dos pisos, amb dues obertures al primer i una al superior. Les inferiors acaben en arcs de mig punt, motllurats i en gradació, sostinguts als laterals per columnes de capitells llisos. L’obertura del segon nivell, que ha estat retocada, també la corona un arc de mig punt apuntalat per columnes amb capitells sense esculpir. L’interior rep la il·luminació de finestrals gòtics, però que a la zona de capçalera encara mantenen certa influència romànica. Una cornisa ressegueix la nau entre la coberta i els paraments, tret del mur oest. Dins l’església es conserva una pica beneitera renaixentista, sostinguda per una columna que acaba en una base romànica, decorada amb figures humanes poc definides. També guarda una pica baptismal de poca qualitat artística. Cal destacar la desaparició, durant la guerra civil de 1936-39, d’un notable encenser romànic de bronze cisellat.
La història
No es tenen notícies històriques de l’església anteriors al segle XIV, malgrat que el seu origen és força antic. Segons sembla, inicialment la parroquial era l’església de Sant Sernilh, de la qual només resta el campanar, a l’àrea del cementiri. Posteriorment, la parroquialitat va passar a la veïna de Sant Esteve, que va recollir també el titular anterior.