L’edifici
L’església, que es troba en bon estat de conservació, data del segle XI, però va ser modificada posteriorment, sobretot durant els s. XVII i XIX. Consta d’una nau rectangular amb una capçalera trevolada a l’est, amb un absis i dues absidioles semicirculars. L’absis, més gran i de més alçària que les absidioles, s’obre a la nau a través d’un arc presbiteral. L’espai entre els absis, a manera de creuer, és format per quatre arcs semicirculars i adovellats, que arrenquen d’un fris senzill. L’arcada de la nau i la de l’absis central són més altes que les de les absidioles laterals. Cada absis queda unit al creuer per mitjà d’un arc en gradació que comença també del fris, el qual fa de separació entre la paret i la volta de quart d’esfera que cobreix cada absis. La nau, que ha estat sobrealçada, és coberta amb volta de canó. Els paraments s’han fet amb carreus petits, només desbastats, disposats en fileres; als angles, en canvi, els carreus són més grans i més treballats.
Al centre del creuer s’alça un singular cimbori, que podria ser del final del segle XII o l’inici del XIII, com el de Sant Pau del Camp (Barcelonès). Té una planta rectangular que es transforma en una de vuit costats per sobre de la coberta de l’absis central, suportada per trompes als angles. El cimbori és cobert per una cúpula de secció el·líptica i aixoplugat per una teulada de vuit vessants de poc pendent. És coronat, a l’oest, per un campanar de cadireta de tres ulls, el del mig més petit i enlairat.
Al centre de cada absis i a les dues parets laterals de la nau, hi ha una finestra de doble esqueixada acabada en arc de mig punt adovellat. A la part inferior de llevant del cimbori s’obre una altra finestra, també coronada per un arc de mig punt adovellat. A la façana oest de l’església, que ha estat modificada, trobem la porta d’entrada, d’arc de mig punt de doble arquivolta, i un ull de bou modern.
Al Museu Nacional d’Art de Catalunya se’n conserva una singular ara de marbre, datada del segle IX o del segle X. És un bloc monolític, escapçat en dos dels seus angles i amb la part inferior buidada, que es va fer servir d’ossari i de pica d’abeurador. El volt de l’ara és limitat per una motllura i després per un replà, tots dos amb nombrosos noms gravats.
La història
L’església apareix documentada des del 976; però, segons una ara procedent d’aquest lloc, l’abat Donadeu de Sant Cugat del Vallès havia consagrat l’església més de mig segle abans. A la fi del segle X era l’única església parroquial del terme del castell de Castellet i havia adquirit una gran rellevància. A les acaballes del segle XII, amb l’inici de les funcions parroquials de l’església de Sant Pere, començà a perdre importància fins que al final del segle XV va esdevenir sufragània de Sant Pere. El 1991 se’n va restaurar l’interior.