Situació i presentació
Limita amb els termes de Sant Quirze Safaja (N), Bigues i Riells del Fai (E), Caldes de Montbui (S) i Gallifa (W), aquest últim pertanyent al Vallès Occidental.
El terme s’estén en un sector accidentat pels contraforts de la Serralada Prelitoral, que fa d’enllaç entre els cingles de Bertí o raconada del Fai, el turó de Montbui i la muntanya de Sant Sadurní de Gallifa. Dins aquest triangle d’elevacions desiguals, amb altituds màximes dins el terme de 858 m al serrat de l’Escaiola al NW del terme, prop del collet de les Termes, on coincideix amb Sant Quirze Safaja, Castellterçol i Gallifa, i mínimes de 312 m al punt més baix de la riera del Villar, que li fa de límit amb Bigues i Riells del Fai, s’hi desgrana un seguit de petites carenades, valls i torrents, com el serrat del Berenguer (788 i 819 m), el serrat de la Galaieta (726 m), el turó de Solanes (704 m), el del Pigròs (702 m), el Fitor (660 m) o les Sabrugues (603 m), entre els quals s’escolen els torrents de la Beliarda, el de Can Bosc o del Tura i el de l’Escletxa, tributaris de la riera de Caldes, i els del Berenguer i de la Botera, que formen la riera de Vallbona, la qual recull les aigües dels fondals de llevant de la població i, unida a la riera del Villar, abans esmentada, desguassa a la riera de Tenes.
La demarcació de Sant Feliu de Codines forma el punt d’enllaç entre el Vallès Oriental i el Moianès i en el seu terme s’observa aquest caràcter fronterer tant des del punt de vista de la constitució geològica (estrats de l’Eocè inferior i mitjà al sector N i NE del terme, i zona granítica i saulonenca al sector SW), com del de la vegetació i fins i tot del clima.
El terme comprèn la vila i cap de municipi de Sant Feliu de Codines i les urbanitzacions del Racó del Bosc, les Sabrugues i les Solanes. La carretera C-59, que neix a l’AP-7, a l’altura de Santa Perpètua de Mogoda, travessa el terme i la vila de S a N per continuar vers Moià i entroncar finalment amb la C-25 (Eix Transversal). A l’extrem del pla de la Botera surt de la C-59 una carretera que mena a Centelles, on entronca amb la C-17. Una carretera local de Sant Llorenç Savall a Llinars creua el terme d’W a E. Finalment, cal destacar encara una carretera, molt turística, que des de la població porta a Sant Miquel del Fai passant pel mirador del Parc Usart i continua penjada a mitja cinglera del Perer a partir del recolzament del pla de Pregona, on marca aproximadament el límit municipal.
L’any 1937 el municipi de Sant Feliu de Codines canvià el seu nom pel de Codines del Vallès.
La població i l’economia
La població del terme de Sant Feliu de Codines (feliuans, feliuencs o santfeliuencs) ha tingut un constant creixement, tot i els alts i baixos normals de les èpoques de despoblament general del país. Expressada en xifres, aquesta evolució és la següent: 35 focs el 1381, 41 el 1553, 618 habitants el 1719, 1.746 el 1787, 2.906 el 1857, 2.450 el 1900, 2.357 el 1950, 2.998 el 1970, 3.316 el 1980, 3.698 el 1991 i 4.461 el 2001. Des del principi del segle XX Sant Feliu ha esdevingut un poble típic d’estiueig, que multiplica la seva població els mesos d’estiu a causa de les torres, els xalets i els apartaments que envolten el poble. El 2005 es comptabilitzaren 5.282 h.
El municipi de Sant Feliu té importants extensions de pins. Es creu que era per l’explotació que es feia antigament de les pinyes, que als segles XVIII i XIX la població era coneguda per Sant Feliu del Pinyó.
El terme mai no ha tingut gaires cases de pagès a causa del seu terreny trencat i amb poques planures, però la majoria de cases del poble tenien les seves feixes i camps de conreu, molts dels quals s’han abandonat avui dia. Els conreus tradicionals (vinya, olivera, ametller, avellaner i cirerer), han sofert una forta regressió i avui la seva presència és molt minsa o inexistent. Modernament, les activitats agràries es basen en el conreu de cereals per a gra (civada i ordi) i el farratge, i es complementen amb la cria de bestiar boví i porcí.
El gran augment demogràfic dels segles XVII i XVIII s’explica per la forta implantació de la parairia, documentada des del 1556 i que tenia ja 18 paraires i teixidors el 1604, quan es va fundar el primer gremi i confraria sota l’advocació de sant Miquel i de sant Saturi a partir del 1753, a causa del rector Saturio Romero y Palacios, fill de Sòria. Al principi del segle XIX va decaure molt l’antiga indústria fins a tenir només 13 teixidors entorn el 1804, però amb la mecanització prengué un nou increment a partir del 1871, quan Josep Umbert i Ventura (1844-1917), que també creà importants fàbriques a Granollers i Monistrol de Montserrat, instaurà una primera fàbrica amb 52 telers, que va augmentar-se a 105 al principi del segle XX. La industrialització continuà amb la creació de noves fàbriques com la Comas o Muñoz, la Roca Umbert, Josep Umbert Rosàs o les més petites de Vilanova, Catot, Bandés, Cirera o Falqués. També hi havia moltes cases amb telers o empreses familiars, fins arribar a un cens d’unes 800 persones dedicades a l’art tèxtil.
Modernament el sector industrial, que s’ha vist superat àmpliament pels serveis en nombre d’ocupats, és representat per una bugaderia industrial que també confecciona llenceria i per una sèrie d’empreses menors de subsectors com el plàstic, la metal·lúrgia i els mobles. Sant Feliu celebra el mercat setmanal el dissabte.
El terme disposa d’un centre d’assistència primària (CAP), i entre els serveis socials, destaca l’obra benèfica Aldea Infantil SOS, amb instal·lacions que acullen infants orfes o de famílies amb problemes.
La funció turística i d’estiueig ha pres el relleu del dinamisme industrial de temps passats i s’imposa cada cop més com la principal font d’ingressos del terme, on proliferen les urbanitzacions i infraestuctures d’oci i lleure, entre les quals destaca el camp de golf de Can Bosch.
La vila de Sant Feliu de Codines
La vila de Sant Feliu de Codines (5.412 h agl [2006]; 480 m d’altitud) es va crear en un indret trencat per la carenada que s’aboca vers el Vallès per llevant i un petit monticle envoltat pel torrent del Tura, després d’unir-se al de l’Escletxa.
Aspecte de la façana de Can Pujol, de Sant Feliu de Codines
© Fototeca.cat
El nucli primitiu és el de la Sagrera, nascut a ponent de l’església, que té encara una fesomia peculiar i arcaica amb els seus carrerons estrets i tortuosos i la plaça de la Sagrera, on hi ha notables cases amb portals adovellats i finestrals dels segles XVI al XVII. És tradició local que a Can Tura hi hagué una antiga cartoixa. La tradició es basa en el fet que els cartoixans de Montalegre eren senyors de molts delmes i béns al terme de Sant Feliu, que s’aplegaven a la dita casa, antiga propietat seva, com ho recorda un vell escut.
Al segle XVII es va crear un segon nucli al lloc de la Revenderia o de la Venderia, davant l’església, a l’altre vessant del torrent de Tura, lloc que culmina amb la Casa Roca o Can Batllori, on al segle XVIII es va construir la torre del Rellotge, encara existent. Pel mateix segle es començà a construir el carrer de Vic al lloc on passava el camí ral de Vic a Caldes de Montbui, i seguiren nous barris als indrets de les Creus Altes i les Creus Baixes i als carrers de l’Hospital, de Barcelona i del Joncar. Tot això deixava una població de nuclis separats, situats en vessants trencats per les valls dels dos torrents esmentats. La urbanització del sector de la Quintana, amb la plaça que es féu sobre el torrent cobert de l’Escletxa, dedicada a Josep Umbert, el fabricant i alcalde que féu fer les obres, i més tard l’obertura de la carretera de Caldes a Centelles i de carrers adjacents, unificaren els nuclis dispersos de la vila, a la qual cosa contribuí molt l’edificació de cases d’estiueig. Tot això féu transformar la població, que modernament s’ha allargat i ampliat amb la construcció de nous barris residencials o d’immigració, com els de Sant Domingo, les Escoles, l’Era Nova o l’ampliació d’altres com el del Pedró, Figueretes-el Joncar, la Bassella o al llarg de les carreteres d’accés o de la de Sant Miquel del Fai.
L’església parroquial de Sant Feliu de Codines, amb la raconada de la rectoria, es troba a l’extrem de llevant del barri de la Sagrera, a la punta d’un turonet o morral. És un edifici ampli i harmoniós refet entre el 1940 i el 1948 aprofitant part d’una església anterior edificada entre el 1698 i el 1754 i volada el 1939. Uns capitells preromànics de tipus califal, conservats a la rectoria, revelen l’existència d’una església preromànica, i sembla que pel 1193 se’n va consagrar una altra, per bé que l’acta que ho diu és apòcrifa i plena de falsedats. El campanar és modern (1954) i es va fer sobre una base aixecada al segle XVIII.
La rectoria té antics portals i finestres, però en una bona part ha estat refeta. És notable l’edifici de l’hospital, sobre la font i jardins de les Albes, aixecat el 1744. És un edifici rectangular i sever, de reminiscències herrerianes, amb un pati central; des del 1859 és regentat per religioses dominiques de l’Anunciata. Sota seu es van construir unes escoles l’any 1940 i més modernament un dispensari o casal assistencial a càrrec de la parròquia.
La població té cases antigues, que daten del segle XVI, com Can Valls i Can Boter i altres amb llindes i estructura notable als sectors vells de la població. És remarcable la Casa Rodó, antiga casa de Can Déu Ric, amb una capella de Sant Francesc construïda el 1749; el casal fou renovat totalment al principi del segle XX. Envolten la població cases de tall modernista i altres que recorden els inicis de l’estiueig.
La cultura i el folklore
Celebració de la 7a fira de la Carbassa (Sant Feliu de Codines)
© C.I.C. - Moià
Entre les entitats culturals de la vila destaca especialment el Museu Municipal Can Xifreda, nascut gràcies a l’impuls del Sr. Martí Garriga i que alberga una col·lecció de troballes arqueològiques procedents majoritàriament dels jaciments de la rodalia del municipi i que il·lustren la presència humana d’aquest racó del Vallès des del Paleolític inferior fins a l’època romana. El museu és situat prop de l’església parroquial, en una torre modernista inspirada en un castell mossàrab i s’hi accedeix a peu pel Parc Xifreda des del carrer Agustín Santacruz o pel carrer Castanyers. Altres entitats de renom de la vila són el Casino Santfeliuenc, que disposa d’una sala de teatre i el centre cívic de la Fonteta.
El 17 de gener se celebra la festa de Sant Antoni Abat amb el ball de la Dansa, que és un ball de Gitanes amb coreografia i partitura pròpies; així mateix, té lloc una exhibició de domadura des del 1982.
La festa major de Sant Feliu se celebra, seguint la tradició, el tercer diumenge de setembre, amb diversos actes que inclouen el correfoc del Follet i la Fantasma. Cal remarcar especialment la recuperació del ball de la Filada, ball tradicional de la vila que segons la tradició es ballava coincidint amb la festa major del poble, i que es va deixar de ballar l’any 1926. Des de l’any 2005 es celebra anualment la fira de la carbassa. Pel que fa als aplecs, cal destacar l’aplec a l’ermita de la Mare de Déu del Villar, el Dilluns de Pasqua, l’aplec a l’ermita de Sant Climent, el 23 de novembre, i l’aplec a l’ermita de Sant Sadurní, el diumenge després del 29 de novembre.
Altres indrets del terme
Aspecte del mas del Villa (Sant Feliu de Codines)
© C.I.C. - Moià
El municipi de Sant Feliu té només els masos antics de Can Déu del Veïnat, Can Bosc de Rufets, Lloberes, el Perer de Planes, el Flequer, el Villar i l’Ullar, aquest ara unit al poble. També tenia els molins de Lloberes i de l’Ullar. Es consideren de Sant Feliu, per història i tradició, el mas de Solanes i el del Fonoll, per bé que són del municipi de Caldes de Montbui. Modernament s’afegiren a la seva parròquia els masos del Prat de Dalt i del Prat de Baix, de l’antiga parròquia de Sant Mateu de Montbui i municipi de Caldes.
Per història i arquitectura, cal destacar el mas o antiga fortalesa del Villar, que guarda una antiga torre rodona medieval (segle XII) i un gran casal amb finestrals gòtics, ampliat el 1648 i en època modernista. És en un fondal en un indret frondós i ric d’aigua al límit amb Bigues i Riells del Fai. El lloc existia el 1007 i anys després els cavallers i donzells Villar o Desvillar es refongueren amb els Montagut. La capella de Santa Maria del Villar, davant el mas i a l’altra banda de la riera, per tant en terme de Bigues i Riells del Fai, existia ja al segle XII i fou restaurada per Vicenç de Montagut i Villar el 1799. Té l’absis i la part romànica i s’hi venera la marededeu de la Llet, una imatge de terra cuita del segle XVIII.
El mas del Perer de Planes, que té antics finestrals i un notable arxiu, existia ja al segle XII. El seu veí, el Flequer, és remarcable igualment pel seu tipisme i pertany als marquesos de Dou, que el 1776 feren reedificar la capella de Sant Climent del Flequer, situada a la punta d’una serra, dintre la propietat del mas, al costat d’una capella antiga documentada des del segle XV. Són també notables arquitectònicament els masos de Llobera i de Can Déu del Veïnat.
El més curiós és el casal modernista que ocupa l indret de l’antic Mas Bosc o Can Bosc de Rufets. El 1920 va adquirir aquest mas la família Trinxet, que el va fer reedificar entre el 1920 i el 1924 per l’arquitecte Joan Rubió i Bellver.
La història
El terme de Sant Feliu de Codines entra a la història amb l’esment de l’església parroquial de Sant Feliu entre el 986 i el 1002, com una de les esglésies del sector del Fai, sotmeses a Sant Cugat del Vallès. És, però, una subjecció teòrica, que es va trencar molt aviat.
Amb anterioritat al segle IX, des de la prehistòria, el terme ja era habitat pel poblat ibèric del Puig Alt del Viver, al límit del terme, i com ho han posat en evidència les troballes fetes als jaciments de la balma del Ca, l’abric Vernet, el serrat de la Galaieta, l’abric d’en Mas i altres indrets del terme, recollides al Museu Municipal Can Xifreda, les quals documenten una continuació d’habitatge des de fa uns deu mil·lennis.
Des del 1059 Sant Feliu de Codines consta com una de les parròquies del terme de Montbui i més tard de la baronia de Montbui i seguí les vicissituds d’aquest domini, exposades en l’article de Bigues i Riells del Fai. La creixença demogràfica que experimentà la parròquia a partir del segle XVII féu que els santfeliuencs tinguessin discussions amb la resta de parròquies que formaven la baronia de Montbui des del 1604 i que el 1694 obtinguessin, per concòrdia, uns funcionaris autònoms i un règim peculiar. Finalment, el 1793 es declararen independents, amb la resistència de les restants parròquies de la baronia, però a la fi del 1799 el rei va concedir-los el títol de vila i una batllia pròpia. Al principi del 1800, amb l’elecció del primer ajuntament autònom, es va consumar l’escissió de Sant Feliu de la baronia de Montbui.