Sant Hilari Sacalm

Fonts de Sacalm (ant.)

Panoràmica de la vila de Sant Hilari Sacalm, considerada com la capital de les Guilleries

© Fototeca.cat

Municipi de la Selva situat al límit amb la comarca d’Osona, al mig de les Guilleries.

Situació i presentació

Limita al NE amb els municipis deOsor i Susqueda, a l’E amb Santa Coloma de Farners, al S amb Arbúcies, a l’W amb els d’Espinelves i Vilanova de Sau i al N amb Rupit i Pruit (els tres últims pertanyents a la comarca d’Osona). S’estén des del pla de les Arenes (1.086 m), a l’W, fins al puig de Sant Miquel o de Solterra (1.202 m) al NE, la serra de la Gavarra (1.182 m) al NW, i la serra del Pedró (929 m) a l’E. Comprèn la capçalera de la riera d’Osor (dita també, a l’inici, de Vallicrosa, de la Fontvella o de la Fontpicant).

Dins del terme hi ha prop d’un centenar de fonts d’aigua medicinal, la majoria de les quals brollen a la dreta de la riera d’Osor. Conegudes ja al segle XVII (en parla Jaume Caresmar) i descrites en la relació del viatger Francisco de Zamora (1790), que recull la tradició segons la qual foren descobertes casualment en comprovar els efectes beneficiosos en uns ramats de bous, el doctor Josep Grevolosa en féu una descripció científica el 1799. Durant el segle XIX, especialment a la segona meitat, atragueren molts malalts i visitants. Entre el 1877 i el 1890 es descobriren noves deus: la font de Santa Escolàstica (1877), la de Santa Teresa (1877), la de Santa Modesta (1878) i la de Sant Joan (1880), de característiques peculiars i propietats també curatives, segons els estudis de Nicolás Pérez Jiménez (1892). El 1899 foren declarades d’utilitat pública.

El terme comprèn la vila de Sant Hilari Sacalm, cap de municipi i la urbanització de Cal Sastre.També en formen part les antigues parròquies de Querós, Santa Margarida de Vallors i Mansolí. Hi arriba la carretera procedent de Vic per Sant Julià de Vilatorta i Sant Sadurní d’Osormort i la de Viladrau i Espinelves pel coll de Ravell, que s’uneixen al pla de les Arenes. També hi mena una carretera procedent d’Arbúcies, per on s’accedeix a l’N-II i l’AP-7 de Barcelona a la Jonquera i, ja dins el terme, a la carretera C-25 (Eix Transversal), que en travessa, en part soterrada, l’extrem sud. Altres accessos al terme són la carretera de Santa Coloma de Farners per Sant Miquel de Cladells i la d’Osor, mitjançant la qual es comunica, a Anglès, amb la carretera C-63. Hi ha una bona pista cap a Santa Creu d’Horta i Castanyet.

El nom de Sacalm sembla provenir de la planura o calm del veí pla de les Arenes, on encara hi ha l’antic mas de la Cau o la Calm. El 1937 el municipi adoptà el nom de Fonts de Sacalm.

La població i l’economia

La població (hilariencs) s’havia mantingut estable al voltant dels 2.000 h durant el segle XIX, fins el 1900, en què augmentà fins a 2.510 h, gràcies, en part, a l’incorporació de l’antic terme de Querós entre els anys 1897 i 1900. El 1920 assolí la xifra de 2.725 h, que mantingué sense grans variacions fins a la dècada de 1960 (2.720 h). Els registres posteriors reflexaren un augment considerable (3.900 h el 1970), creixement que es mantingué constant des d’aleshores (4.375 h el 1981 i 4.704 el 1991), per bé que es veié ralentitzat durant l’última dècada del segle XX. El 2001 s’enregistraren 5.081 h i el 2005 n’eren 5.474 h.

L’agricultura té un pes discret; destaca el conreu de farratges i cereals per a gra (blat i ordi), així com la cria de bestiar porcí i oví. L’activitat econòmica més important és la indústria, que aplega més de la meitat dels ocupats. Els dos sectors més importants són el de la fusta i el de l’aigua, que han experimentat un gran desenvolupament i han exercit una forta influència en l’economia i en la demografia de la vila. L’explotació de la fusta de castanyer per a la decoració fou l’origen de la indústria de la fusta, que avui s’orienta cap a la fabricació de mobles per a l’exportació i per al mercat espanyol. Les empreses que configuren avui el sector són fruit de la reconversió dels antics tallerets de torneria en grans naus. D’altra banda, l’explotació de les fonts d’aigua mineral de taula ha superat de bon tros la de les medicinals com a recurs econòmic. Dins aquest sector destaca l’empresa embotelladora Font Vella. Les aigües medicinals procedents de la font Picant i de la font del Pi també són embotellades. En menor mesura, també són presents al terme els sectors de l’il·luminació i el tèxtil. Una quantitat important d’actius es traslladen al terme d’Arbúcies per treballar a la indústria de carrosseries d’automòbils i a la planta embotelladora de Font d’Or.

El mercat setmanal se celebra el diumenge i el Divendres Sant s’escau la Fira de Productes Artesanals. L’oferta bàsica d’ensenyament al terme es completa amb la possibilitat de cursar estudis de batxillerat i cicles formatius. Un centre d’assistència primària (CAP) satisfà les necesitats sanitàries.

Al terme hi ha un nombre considerable de places hoteleres i els darrers anys han augmentat també les segones residències. L’origen del turisme, de gent gran principalment, es remunta a l’explotació de les aigües medicinals. L’abundància de fonts d’aigües minerals (Font Vella, font del Pic, font dels Cirers, font del Ferro, etc.) convertí Sant Hilari, a la segona meitat del segle XIX, en un centre balneari de primera categoria. La més important, però, fou la Font Picant, d’aigua bicarbonatada i ferruginosa, indicada sobretot per a la litiasi renal, prop de la qual fou bastit el balneari Font Picant, més conegut com l’hotel Martín (1880), de gran anomenada, avui tancat.

La vila de Sant Hilari Sacalm

Vista del nucli de Sant Hilari Sacalm

© C.I.C. - Moià

La vila de Sant Hilari Sacalm, situada en una fondalada, a 803 m d’altitud, es pot considerar la capital de les Guilleries. Té un sector central de carrerons estrets i tortuosos que en constitueix el nucli històric, a l’entorn de l’església de Sant Hilari (que des del 922 ha donat nom al terme), l’antic edifici de Can Rovira i d’altres cases velles dels segles XVII i XVIII i un eixample radial que ha configurat la població tradicional, desbordada modernament per urbanitzacions i habitatges dels estiuejants i dels treballadors de la indústria. Hi ha també alguns edificis modernistes, com l’antiga cooperativa i la casa de l’aigua de la font Picant, altrament anomenada la taberna de l’Aigua. Can Rovira ocupa, amb l’hort corresponent, tota una illa. Pertangué durant segles a la família més benestant de la població, i la llegenda atribuïa tal prosperitat a unes misterioses tovalles que un hereu del mas havia pres a les encantades que habitaven sota la roca d’en Pla, que serviren durant segles per a guarnir l’altar que hom parava davant la casa el dia de Corpus. L’edifici, que existia ja a mitjan segle XV i fou renovat el 1692, consisteix en un gran mas, amb llindes i cantoneres de pedra i portal adovellat. S’hi poden fer tasts d’aigua i visitar-hi un petit museu. La plaça on se celebra el mercat setmanal es dedicada a Josep Moragues i Mas (1669-1715), heroi de la Guerra de Successió i fill il·lustre de Sant Hilari.

L’església parroquial és d’origen romànic, consagrada el 1199 (en resta algun fragment de mur a la banda de migdia), però els terratrèmols del principi del segle XV n’exigiren una reconstrucció molt substancial, que comportà una nova consagració, el 1480. A partir del segle XVI sehi afegiren capelles laterals, i al segle XIX es transformà en una església de tres naus, per la construcció de noves capelles; una unificació de l’obra i unes noves voltes, el 1877, li donaren l’aspecte actual, amb l’orientació oposada i un campanar afegit, iniciat en 1860-68 i acabat el 1921, segons un projecte de Josep Maria Pericas. A l’interior conserva, a l’entrada del baptisteri, l’arquivolta de la portada romànica del segle XII (que des del 1854 era la porta del cementiri vell), i a la dreta de la porta d’entrada un sarcòfag de pedra, sostingut per dos lleons, on reposen Ramon de Gurb (mort cap al 1400) i la seva muller Alamanda de Blanes (morta el 1393).

Façana principal de l’església de Sant Hilari Sacalm

© C.I.C. - Moià

El Museu Guilleries, ubicat des del 1997 a les dependències de l’antiga cooperativa la Unió Obrera, exposa mostres de la fauna i la flora de les Guilleries i el Montseny. L’ajuntament ocupa l’antic hospital i convent de monges, del 1908, i alberga un arxiu amb documentació dels segles XIX i XX.

Les principals celebracions de la vila són el Via Crucis de Divendres Sant, que comença amb el judici contra Jesús a la plaça de l’església i acaba amb la crucifixió, en la qual participen manaies, trompetes i tambors. El 24 de juny se celebra la festa petita de Sant Joan i l’últim cap de setmana d’agost la festa major.

Altres indrets del terme

Mansolí

L’antiga parròquia de Mansolí, modernament coneguda pel nom erroni de Montsolís, s’estenia per la vall de la riera d’Osor des de Solterra fins a la Gavarra, i era centrada per l’església de Santa Maria de Mansolí, dita avui Mansolí Vell, i pel casal o domus de Mansolí, també anomenat castell de Montsolís. L’església, a la vall de la riera en direcció a Osor, en un petit eixamplament, és esmentada ja el 1038, però fou reedificada al segle XIII. És un edifici rectangular, amb contraforts, precedit d’un petit cementiri. Abandonat en construir-se la nova església parroquial de Santa Maria de Mansolí, prop del balneari de la Font Picant (tancat però restaurat en part), la propietat passà a la família Saleta, que havia rebut el títol del marquesat de Montsolís (interpretació errònia del nom de Mansolí) el 1835. Els Pallejà, actuals marquesos de Mansolí o Montsolís, la restauraren el 1970. La nova parròquia, erigida el 1895, que es trobava en molt mal estat, va ser enderrocada pel mateix marquès de Pallejà el 1989. La família dels cavallers i donzells cognomenats Mansolí es fongué amb els Sala de Vilalleons (principi del segle XV), i després amb els Alta-riba, d’Osona.

Avui la majoria dels masos de la demarcació de Mansolí són tancats o en ruïnes. El més important és el Soler, propietat dels Pibernat, gran casal amb solanes o galeries de cara a migdia, arrecerat en un replec del massís de Solterra, renovat al segle XVIII (1728, 1754 i 1771). Malgrat el trasbals de les guerres carlines, durant les quals fou convertit en hospital de campanya, i de la Guerra Civil de 1936-39, guarda vells teginats i mobles i és un bell exponent de la potència de la pagesia guillerienca del XVIII.

Poc abans d’arribar a la vila hi ha l’antic mas de la Saleta, convertit en el castell dels marquesos de Mansolí. El mas, documentat ja al segle XII, era un casal quadrat amb torrelles als angles i algun finestral gòtic procedent d’una renovació del segle XV. El marquesat fou concedit (1853) a la darrera pubilla del mas, Xaviera de Saleta i Descatllar, viuda del general Pere Nolasc de Bassa i Girona, mort i arrossegat per la milícia nacional el 9 d’agost de 1835, en l’intent de desarmar els grups responsables de la famosa Crema de Convents. Els actuals marquesos, els Pallejà, han transformat el casal en un castell, un xic fantasiós, però amb elements valuosos, com la capella gòtica, traslladada peça a peça des de l’Empordà, que guarda alguns retaules gòtics. Als baixos hi ha una col·lecció de selles i carrosses, única, amb interessants exemplars dels segles XVII i XVIII. El volta un notable parc.

Santa Margarida de Vallors

A l’extrem E del terme de Sant Hilari, la demarcació de l’antiga parròquia de Santa Margarida de Vallors s’estén, entre la riera de Vallors i la serra del Pedró (al límit amb Santa Creu d’Horta i Castanyet), per una zona emboscada i muntanyosa que ultrapassa els confins municipals al sector del mas Uix i de Ridecós de les Penyes. L’església de Santa Margarida, que existia ja el 939, fou renovada i consagrada el 1193, i totalment modificada entre el 1680 i el 1743, de manera que avui en resta un edifici poc característic.

Al fons de la vall de la riera de Vallors, a l’indret del mas Vallicrosa, hi havia l’antiga domus o casa forta de Vallors, coneguda des del 1183 (aleshores pertanyia als Salitja), que més endavant s’anomenà la Sala de Vallicrosa. El mas Montalt guarda antics documents del segle XVI. A uns 7 km de la vila, al camí del Sobirà i Santa Creu d’Horta, hi ha el casal o castell de Villavecchia, prop del mas Joanuix, a 920 m d’altitud, obra de l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia del 1893, a càrrec de la família Villavecchia, que també ha estat anomenat torre de Sant Miquel o del Sagrat Cor, per la capella adjunta, decorada per F. Marès. Té l’aparença d’un castell d’època romàntica; conté mobles, quadres i tapisseries de mèrit, i és envoltat d’un frondós parc, on el 2 de setembre de 1898 tingué lloc una famosa entrevista entre Jacint Verdaguer i el bisbe Morgades.

Els castells de Solterra i de Mas Carbó

L’antic castell de Solterra coronava la muntanya del mateix nom (o de Sant Miquel de les Formigues), la més alta de les Guilleries (1.204 m). En resta només la base d’una torre, aprofitada pels volts del 1950 per a aixecar-hi la Creu de les Guilleries, de ferro amb tres grans formigues de forja al peu. Té una magnífica vista panoràmica. Al segle X era centre d’un important terme feudal, dominat pel vicari Sal·la (mort cap al 970) i el seu fill Isarn, esmentat per primera vegada quan aquest llegà al monestir de Sant Benet de Bages tots els alous que tenia al terme, que comprenia els actuals termes de Sant Hilari i Osor. El 993 els comtes Ramon Borrell i Ermessenda vengueren al prevere Sanç la majoria dels alous de la vall d’Osor, amb independència del castell de Solterra, i al segle XI noves cessions comtals destruïren la primitiva unitat. El castell de Solterra continuà com a centre del terme de Sant Hilari, fins que fou desplaçat per la domus de la Rovira (segles XIII i XIV). Segons sembla, s’enrunà al segle XV.

Prop de la creu hi ha restes de la capella de Sant Miquel de Solterra o de les Formigues, existent ja al segle XIII, que fou aterrada a l’inici del segle XX. El sobrenom de les formigues es deu al fet que el cim sol ésser ocupat per innombrables formigues alades, que moren en grans quantitats a la tardor.

En un extrem del pla de les Arenes, al cim d’un puig de 1.062 m, envoltat de faigs i castanyers, hi ha l’antiga domus de la Rovira, fortalesa documentada des del 1252. Fa almenys dos segles que rep el nom de castell de Mas Carbó, per la proximitat del mas Carbó. Propietat de la família Gurb, que entre el 1274 i el 1484 hi tingué residència aparellada (malgrat residir habitualment a la sagrera de Sant Hilari), fou abandonat al segle XVI.

Querós

A la vall del Ter, al N del terme, al qual la uneix el coll de Querós (aproximadament 1.000 m d’altitud), hi ha l’antiga demarcació parroquial de Querós, pertanyent al terme de Sau fins que fou incorporada (al segle XIX) al de Sant Hilari. Centrada per l’antiga església parroquial de Sant Martí de Querós, a la riba esquerra del Ter (351 m), arriba fins al Fogueró i Montdois. El 1553 només hi havia 7 famílies, i arribà a un màxim de 37 famílies el 1860. El fort despoblament, accentuat en 1940-50, esdevingué absolut el 1964, quan, en la imminència de la inundació de la vall pel pantà de Susqueda, les darreres famílies abandonaren el poble. La majoria dels masos s’estenien per la vall del Ter, i també per la serra de Serrallonga, que va del Ter al coll de Querós. Els masos històrics són l’Abadia, el Gombau, Sangles, el Lluc, Coromines, el Bosquet i Serrallonga, el del famós bandoler.

L’església, del segle XI, abandonada des del 1966, conserva tota l’edificació romànica, amb absis ornat de frisos i arcuacions llombardes. Quan arriba al punt més alt, l’aigua del pantà banya els fonaments. El turó del Mal Sopar (deun sopar llegendari del bandoler Serrallonga, interromput per un enfrontament amb els perseguidors) emergeix com un illot enmig del pantà, davant per davant de l’església.

El pantà de Susqueda negà el pont bastit en 1532-34, que comunicava Querós amb la riba dreta del Ter, i també les millors terres del molí, la fàbrica de pipes i moltes cases antigues, com el Gombau, la Fàbrega, Salibert, la Caseta i Sangles.

Evocar Querós equival a evocar el més cèlebre dels bandolers catalans: Joan Sala, àlias Serrallonga, pubill del mas Serrallonga per casament (1618) amb la pubilla Margarida Tallades o Serrallonga. Nascut a la Sala de Viladrau el 1594, no fou noble ni home de grans ideals polítics, sinó un pagès coratjós i atrevit que no trobà altre camí que el bandolerisme per a sortir de la misèria que regnava al mas. Havia comès petits robatoris amb la complicitat d’alguns veïns, com Miquel Ganyada de Rupit; i quan anaven a detenir-los, va matar el delator, Miquel Barfull. Des d’aleshores (1622) es llançà a la vida aventurera, que alternà encara fins al 1628 amb llargues estades al mas. S’amagava en unes coves de la vall de Budeny, prop del mas, anomenades després coves d’en Serrallonga. La seva estrella es mantingué molt alta entre el 1627 i el 1632: com a cap de la facció dels nyerros, derrotà diverses vegades les tropes del lloctinent que els perseguien, quan era amo absolut de camins rals i passos de muntanya. Fins i tot personatges importants del país el llogaren per a cometre venjances i actes de bandidatge. Però la sort començà a minvar des del 1631, quan el lloctinent, duc de Cardona, intensificà la persecució. Hagué de cercar refugi a l’altra banda dels Pirineus, i molts dels seus bandolers i protectors foren morts. També per ordre del lloctinent, fou arrasat el mas Serrallonga amb la masoveria de la Querosa, cosa que obligà muller i fills a viure constantment en fuga. En Serrallonga fou pres al mas Agustí de Santa Coloma de Farners el 31 d’octubre de 1633, quan vagava amb una amiga, una viuda de Castelló d’Empúries anomenada Joana Massissa, que primer l’acompanyà per força i després de bon grat. Fou torturat i ajusticiat a Barcelona el 8 de gener de 1634.

La valentia i la temeritat d’en Serrallonga, i el fet d’haver posat sovint en ridícul unes autoritats malvistes per la major part del poble humil, feren que la seva figura passés aviat a la tradició popular i a la literatura com un heroi del poble. La fama del bandoler plana sobre tot aquest sector de les Guilleries, i els indrets que guarden records de les seves aventures són visitats per excursionistes i curiosos.

Les masies

Entre les masies del terme, perduren encara avui Camplà, la Cau, la Fàbrega, les Serres i les Clotes; el mas de les Auledes, documentat ja el 1119, fou renovat el 1710, i conserva unes llindes esculpides dels segles XV i XVI, algunes de notable bellesa i finor, com la que representa el Calvari, procedents probablement d’una construcció anterior.

A la cruïlla de la carretera de Santa Coloma de Farners amb la d’Arbúcies, prop de l’indret anomenat la Miranda, hi ha el menhir dit la Pedra Llarga, bloc de pedra arrodonit d’uns dos metres, que havia tingut una creu de ferro damunt.

La llegenda popular relaciona la Pedra Llarga amb el dimoni, que la traginava per a construir un pont sobre el Ter però, en sentir les campanades de les dotze, la llençà a terra, on restà clavada.