Situació i presentació
El terme municipal de Sant Llorenç de la Muga, d’una extensió de 31,81 km2, és situat a la vall alta de la Muga, als terrenys accidentats dels Prepirineus. La Muga, que rebia per l’esquerra el Rimal (actualment l’interfluvi és afectat per una de les cues del pantà de Boadella, sobre la Muga), i forma després el congost de la Muga Torta, al límit NE amb Darnius, corre encaixada entre els turons de Sant Ponç (649 m d’altitud) i de Sant Jordi (557 m d’altitud), a tramuntana, i les serres de l’Estela, de la Cirera i la roca de la Penya (484 m d’altitud), a migdia, al límit amb Cabanelles i Terrades. A ponent limita amb Albanyà, i al NW amb aquest mateix municipi i amb Maçanet de Cabrenys. El municipi comprèn, a més, l’església i veïnat de Palau i els veïnats de Calmatges, l’Encontrella, Riberada d’Amunt i Riberada d’Avall. Pel poble de Sant Llorenç de la Muga passa la carretera local de Llers a Albanyà.
La població i l’economia
La demografia revela la importància que tingué a Sant Llorenç la manufactura de teixits i la crisi que provocà la seva desaparició. El 1497 hi havia 53 focs. El 1718 la població (llorencins o santllorencins) havia augmentat fins a 645 h i, fins a la fi del segle XIX, continuà creixent, segons que indiquen els censos. El del 1787 registra 773 h, 1.105 h el del 1860, i el del 1875 indica que hi vivien 1.149 h. D’aleshores ençà, el poblament no ha cessat de minvar: el 1936 hi havia 457 h, el 1970 n’hi havia 183, el 1975 en restaven 162 i el 1979 hi havia només 154 h. En la dècada de 1990 s’aprecià, de nou, un descens (131 h el 1996), i un augment durant els primers anys del segle XXI (202 h en el 2005).
La part accidentada és coberta de bosc de pins, alzines i roures. La vall és ben conreada en règim de secà, i produeix cereals, farratge, vinya i oliveres. A la vora de la Muga hi ha algunes hortes. Les mines de ferro i plom, que s’explotaven amb una escassa rendibilitat encara a la primeria del segle XX, són tancades. Antigament l’existència d’aquestes mines permeté la creació d’algunes fargues com la dels Rocabertí, la més famosa fou la Farga Reial de Sant Sebastià, que a vegades hem vist esmentada amb el nom erroni de Santa Bàrbara. Dedicada a la fabricació de munició, va ser fundada durant el regnat de Carles III (1759-88), i els francesos la van destruir el 1794 (avui sota les aigües del pantà de Boadella). La menestralia del teixit fou, tanmateix, l’activitat que produí més riquesa a la vila. Al segle XVIII entre els seus habitants hi havia una majoria de paraires, teixidors, tintorers, etc. Sembla que entre els peoners de la indústria tèxtil catalana, instal·lada vora les grans ciutats, n’hi ha de provinents de Sant Llorenç. En el 2001, Sant Llorenç de la Muga tenia el 70,3% de la població activa treballant en el sector serveis. Als afores de la vila hi ha algunes cases d’estiuejants; també s’han arreglat cases velles com a residència temporal, i s’ha construït alguna urbanització, com la de Sant Llorenç.
La vila de Sant Llorenç de la Muga
La vila de Sant Llorenç de la Muga, a 173 m d’altitud, és a la vora d’un meandre del riu, que l’envolta a migdia i a llevant. El 2005 hi eren empadronades 157 persones. Té un nucli habitat compacte, estret i allargassat, seguint la configuració del terreny, que era envoltat de muralles, part de les quals encara es conserven. Aquest fet atorga a la població un aspecte de conjunt monumental, dels més interessants de la comarca.
L’església parroquial de Sant Llorenç de la Muga és emplaçada a llevant de la població, vora la Muga. L’Església va ser restaurada el 2000. A poca distància dels absis hi ha una font d’aigua sulfurosa. El temple formava part del recinte fortificat. Va ser saquejat i cremat durant la Guerra Gran, i en la del 1936 sofrí, novament, notables desperfectes. D’origen romànic, modificada i reformada, l’església actual és de dues naus, transsepte i tres absis. Les estructures romàniques conservades corresponen a moments diferents. A migdia el temple té una capella gòtica afegida als segles XV i XVI. Al carrer de l’Església hi ha la seu de la Societat Recreativa la Fraternitat.
La muralla medieval de Sant Llorenç de la Muga és formada per llenços amb torres intercalades. La planta del recinte s’aproxima a la forma triangular, i els costats de migdia i de llevant són paral·lels al curs de la Muga. Al vèrtex de ponent, on s’uneixen els llenços de migdia i de tramuntana, hi ha un dels portals, el portal de Dalt; el portal de Baix s’obria a l’angle NE. Una altra porta, menys usada, s’obria a migdia i donava al carrer de la Muralla, vorejant el riu. El nucli interior habitat s’arrenglera a banda i banda del carrer que uneix els dos portals principals. Es formen alguns carrers laterals i al centre l’ampla plaça Major. Els carrers conserven el traçat medieval, però les cases són dels segles XVII i XVIII, època de prosperitat deguda en una bona part a la menestralia tèxtil, en què es formaren dos eixamples a la sortida dels portals principals. El de llevant, entre el portal de Baix i el Pont Vell, forma l’anomenat carrer del Pont. El de ponent, entre el portal de Dalt i el castell, situat extramurs, s’arrenglera al llarg del carrer del Barri. Els portals de Dalt i de Baix, que encara s’han d’usar per a entrar a la vila, s’obren en sengles torres quadrades, la del primer molt alta i ben conservada. Del recinte, se’n conserven dues de semicirculars i sis de quadrades, unides per llenços de muralla, en alguns trams malmesos per les cases que s’hi han adossat. Les restes de la muralla són atribuïbles als segles XIII i XIV. Dels edificis de la vila antiga que tenen elements arquitectònics d’interès, es destacava a tramuntana de la plaça Major un casalot mig arruïnat amb una finestra coronella gòtica ara desapareguda. Amb tot, la majoria de les llindes són més tardanes. És notable el portal d’una casa del carrer de Paula Armet, datat el 1681. Al carrer del Barri i al del Pont també n’hi ha d’aquesta època. A la vora del mur de tramuntana del recinte hi corre paral·lel el rec del Molí, que es construí aprofitant els valls de la muralla. El molí vora el portal de Baix conserva una bona part dels seus elements dels segles XVI i XVII. Pertanyia als vescomtes de Rocabertí, i encara en conserva l’escut, sobre la porta.
El castell de Sant Llorenç de la Muga era situat extramurs, uns 200 m a ponent del portal de Dalt. Les seves ruïnes es drecen al final del carrer del Barri. El castell era emplaçat en un terraplè limitat a migdia per la Muga i a tramuntana pel rec del Molí, que corre pels antics valls. Se’n conserva la torre mestra, isolada al mig del recinte, de planta quadrada, i el tram septentrional dels murs que l’envoltaven. Per les estructures conservades, hom pot datar la fortificació entre els segles XII i XIII. Dins el recinte es deixà bastir lamentablement una casa nova.
Les festes més destacades de la vila són les de Nadal, amb motiu de les quals, i després de la missa del Gall, hom encén una foguera on es couen costelles i botifarres. A més, el diumenge després del 13 de juny, té lloc la festa de Sant Antoni de Pàdua, i finalment, i el 10 d’agost, la festa major de Sant Llorenç. Altres celebracions són la festivitat de Sant Cristòfol (juliol), la festa del bolet (octubre) i la fira de la mongeta (març).
Altres indrets del terme
La torre de Sant Llorenç i la capella de Sant Jordi
Al SE de la vila, a l’altra riba de la Muga, s’alça, al cim d’un enlairat turó, una torre de guaita medieval, des de la qual es domina la vila, l’alta vall de la Muga i els camins que menen a Sant Llorenç provinents de les serres de Sant Baldiri i de l’Estela, a migdia del terme. Lfexistència de la torre de Sant Llorenç com a element de vigilància era necessària estratègicament ja que el poble i el castell són emplaçats al fons de la vall. De forma cilíndrica, s’alça sobre un basament natural de calcària. La porta és a tramuntana, enlairada del nivell del sòl. Té dos pisos interiors que es cobreixen amb sengles voltes hemisfèriques i es comuniquen per una escala oberta a l’interior de la paret mestra. La torre és datada als segles XII-XIII.
La capella de Sant Jordi fou bastida entre els segles XV i XVI en un dels cims més alts (557 m d’altitud) de la carena que limita, al NW de Sant Llorenç, l’alta vall de la Muga. En les seves formes, una nau amb absis semicircular, volta apuntada, és una perduració de la tradició romànica.
El Pont Vell i el pont de Sant Antoni
Uns 300 m al NE de la vila, al lloc on el camí de Figueres travessava el riu, hi ha el Pont Vell, de tres arcades sostingudes per pilastres romboidals que es drecen sobre afloraments de roca. L’arc central, de més llum, és rebaixat, i els altres són de mig punt. Sembla que havia estat fortificat. Data, probablement, dels segles XIV i XV. A la riba dreta i a la vora de l’extrem oriental del Pont Vell hi ha la capella de Sant Andreu, que és una mostra interessant de la perduració de les formes romàniques. D’una nau amb absis semicircular i un pòrtic sobre arcades de mig punt a ponent, fou consagrada el 4 de juliol de 1605. Hi fou traslladat el cementiri el 1831. El pont de Sant Antoni, que deu ser contemporani del Pont Vell, era anomenat antigament el pont del Grau. És a 2,5 km de Sant Llorenç, aigua amunt de la Muga, en direcció a Albanyà, al punt on conflueixen els vells camins que menen a l’alta vall de la Muga des de l’Estela i Sant Martí Sesserres. És de dos arcs de llum desigual, amb un pilar romboidal construït sobre un aflorament natural de la roca. Vora aquest pont, a la riba esquerra de la Muga, hi ha la capella de Sant Antoni, construïda el 1835, de planta rectangular.
El Palau
El veïnat del Palau, de masies escampades, és al SW del terme, a la dreta de la Muga, més proper d’Albanyà que del seu cap de municipi. El lloc és esmentat el 878, en un diploma de Carles el Calb que fa referència a les possessions del monestir de Sant Pere d’Albanyà, que aleshores ja depenia de Santa Maria d’Arles. L’església romànica de Santa Maria del Palau és esmentada al segle XIV entre les esglésies no parroquials que tenien un sacerdot encarregat, dintre el terme parroquial de Sant Llorenç de la Muga; és d’una nau amb absis semicircular, amb la façana a migdia i un alt campanar de paret al damunt de la façana occidental, molt esvelt. Les voltes apuntades i l’aparell, ben escairat, permeten de datar aquesta construcció entre els segles XII i XIII. El 8 de setembre s’hi celebra un aplec.
Entre la capella de Sant Antoni i el veïnat del Palau, vora la carretera d’Albanyà, a l’extrem SW del terme, s’inicià la construcció de la urbanització de Sant Llorenç però no es va concloure. Hi ha també, en aquest sector, el veïnat de Riberada d’Amunt, amb 45 h el 2005.
La història
El lloc és documentat el 972, quan un personatge anomenat Llop Sanç donà al monestir de Sant Pere de Camprodon un alou situat a Sant Llorenç de Sambuca. El 1160 Arnau de Llers posseïa el domini de Sant Llorenç de la Muga. La vila continuà en possessió d’aquesta família fins que el 1225 Bernat de Llers vengué el castell de Sant Llorenç, amb tots els seus edificis i pertinences, al rei Jaume I, el qual, entre els anys 1249 i 1279, concedí franqueses a la Universitat de Sant Llorenç, entre les quals s’autoritzava a celebrar-hi mercat cada dilluns. El 1276, mitjançant una permuta de béns entre l’infant Pere, fill de Jaume I, i Dalmau de Rocabertí, el castell i la vila de Sant Llorenç passaren a la família vescomtal de Rocabertí, la qual, des d’aleshores fins a la fi de l’Antic Règim, mantingué la senyoria de la baronia de Sant Llorenç de la Muga. La baronia era formada pels llocs de Sant Llorenç, Terrades i Bassegoda.
El 1475 els francesos ocuparen la vila. Durant la Guerra Gran, a la fi del segle XVIII, tot el municipi va ser escenari de diverses accions bèl·liques, anomenades les batalles de Sant Llorenç, degudes especialment a l’existència d’una fàbrica de municions, la farga de Sant Sebastià, situada aigua avall de la vila. La primera batalla suposà l’ocupació del poble per les tropes franceses del general Augereau (6 de maig de 1794). El 23 d’agost els francesos, després de destruir totalment la farga, abandonaren les posicions de Sant Llorenç i es traslladaren a Darnius. El 17 de novembre Sant Llorenç tornà a ser pres pels francesos, que ja no l’abandonaren fins a la fi de la guerra (pau de Basilea, 22 juliol de 1795).