A la part alta, els turons del Carmel i de la Rovira el separen de Santa Eulàlia de Vilapicina (de l’antic terme de Sant Andreu de Palomar), i el torrent d’en Mariner o de la Partió, de Gràcia. La línia de la costa, fins a la fi de l’edat mitjana, es trobava molt allunyada de l’actual, de manera que la major part del modern barri del Poblenou en restava fora. Doumentat des de 989, es creu que l’origen podia provenir d’un grup de provençals establerts en aquest lloc als moments inicials de la repoblació del terme, després de la presa de Barcelona del 801. Alguns autors defensen, però, que el nom prové dels agri provintiales (camps provincials) de l’antiga colònia romana de Barcelona, travessats per la via que conduïa al Vallès pel coll de Finestrelles i per la via de Marina. En aquest indret consta el 995 una força, i, ja al s. XI, l’església de Sant Martí, dependent de Sant Andreu de Palomar i que, el 1052, passà a dependre de Santa Maria de la Mar de Barcelona. Una tradició llegendària posterior vol veure l’origen del poble en l’establiment vers el 1112 del seguici de la comtessa Dolça de Provença, muller de Ramon Berenguer III de Barcelona. La construcció del rec Comtal al s. X havia fet possible l’increment del poblament en unes terres destinades fins aleshores, principalment, a pasturatge. Un nou creixement és observable al s.
Foto històrica del barri de barraques de la Perona, a la Ronda de Sant Martí (Barcelona)
© Fototeca.cat-Maspons-Ubiña
XIII amb l’augment del nombre de molins establert al llarg del rec, i fou a partir d’aleshores i especialment del s. XIV que foren construïdes vora les masies grans torres de ciutadans barcelonins, com la torre del Fang, del s. XVI, encara conservada, o la torre dels Pardals del Guinardó; també els hospitalers hi bastiren, vora el Clot de la Mel, la torre de Sant Joan. L’actual església parroquial de Sant Martí de Provençals és obra gòtica tardana, del segon terç del s. XV, amb un interessant timpà esculpit. El campanar, de planta quadrada, i l’acabament de la façana són del s. XVII; actualment és envoltada dels blocs d’habitatges del barri de la Verneda. La instal·lació de prats d’indianes al s. XVIII inicià el procés d’industrialització, que s’accelerà al s. XIX. Però aquesta transformació afectà especialment el sector costaner del terme i donà origen al barri industrial del Poblenou (concebut inicialment com a model d’un nou tipus de comunitat industrial, al qual fou donat el nom d'Icària); l’església d’aquest nucli fou dita de Santa Maria del Teulat, de l’antic nom (Teulat) que també tingué aquest barri, el qual fou unit per ferrocarril amb Barcelona des del 1845. Aquest sector marítim havia estat destinat antigament a pasturatges comunals de la ciutat de Barcelona (el Joncar), a lloc d’execucions de la inquisició (el Canyet), a camp d’exercicis militars (el Camp de la Bota, al límit amb Sant Adrià de Besòs) i a localització del primer gran cementiri de Barcelona (el Cementiri Vell, del 1818, projectat per Antonio Ginesi). Contigu al Poblenou, vora la carretera de Mataró, sorgí al s. XIX el barri, igualment industrial, de la Llacuna, a l’indret d’un antic estany dessecat els primers anys del s. XIX gràcies a la séquia de la Llacuna, que Verboom féu construir el 1716; a l’extrem de llevant d’aquest estany, vora la carretera, existia ja al s. XVII l’hostal de la Granota, que al s. XIX centrà un sector del barri. Al Camp de la Bota es formà el 1870, amb famílies xineses vingudes de les Filipines, el barri de barraques de Pequín, ocupat de nou a partir dels anys vint, amb immigrats del S de la Península, alhora que sorgien els nous barris de barraques de la platja de Marbella i del Somorrostro. L’antic nucli, al voltant de l’església parroquial de Sant Martí, format per un grup de masies, rebia el nom de la Sagrera, però el creixement del nucli de cases existent al llarg de la carretera del Vallès entre el rec Comtal i la riera d’Horta, just al N de l’antic nucli rural, féu que aquest perdés importància i fos designat amb el nom del Fondo de Sant Martí i que el nucli de la carretera heretés el nom de la Sagrera; l’un i l’altre foren separats per la línia del ferrocarril de Girona, i posteriorment, encara, per la gran estació de mercaderies de la Sagrera. Un altre petit nucli de cases, existent ja al s. XVII, al llarg de la mateixa carretera del Vallès, però més proper a Barcelona, dit el Clot de la Mel o, simplement, el Clot, cresqué també molt ràpidament al darrer terç del s. XIX; de fet, ja al s. XVIII era el nucli més important del municipi, i hi fou traslladada al s. XIX la seu del municipi. L’església de Sant Martí del Clot, bastida els anys 1868-82, esdevingué la parroquial del terme, a la vegada que l’antiga de Sant Martí de Provençals (que havia aconseguit d’independitzar-se de Santa Maria del Mar el 1835), passava a tinença parroquial i que la de Santa Maria del Teulat, fins aleshores capella d’ajuda, es convertia en parròquia. Més cap a muntanya, prop del Clot, sorgí durant la primera meitat del s. XIX, entre el rec Comtal i la carretera d’Horta, un altre barri, dit inicialment de la Muntanya, però que des de l’inici de la seva urbanització el 1860 rebé el nom popular del Camp de l’Arpa. Més amunt encara, als vessants del turó de la Rovira, en terres dels masos Guinardó i Viladomat, es formà a partir del 1896 el barri del Guinardó, ja als límits amb Horta i amb Gràcia. L’eixample de Cerdà, que afectava la major part dels municipis del pla de Barcelona, originà el creixement de tots els nuclis antics, però inicialment només dos barris prengueren entitat durant la segona meitat del s. XIX en l’anomenat eixample de Sant Martí : el del Fort Pius, el més proper a Barcelona, a banda i banda del carrer de Marina (que el 1894 fou agregat ja, en part, a la ciutat), i el del Poblet, a l’indret de l’antiga casa dels Enamorats, entre el Camp de l’Arpa i els límits amb Gràcia i Barcelona; amb la construcció al centre d’aquest barri de l’església de la Sagrada Família, ha pres modernament aquest nom. Entre el Guinardó i el Poblet, en terres de l’antic mas de Lligalbé, fou construït el 1902 el gran Hospital de Sant Pau. La unió entre la conurbació de Barcelona i Gràcia i els diversos nuclis de Sant Martí es féu total ja en aquests anys, tot seguint la retícula de Cerdà, però a la vegada les vies de l’eixample, com els carrers de València, d’Aragó i de Guipúscoa, la Diagonal, la Granvia i, especialment, la plaça de les Glòries, la Meridiana i l’autopista del Maresme, juntament amb les vies fèrries de Girona i de Puigcerdà, han deixat els diversos barris (i sovint sectors d’un mateix barri) del tot aïllats i hom ha acabat de perdre la consciència de comunitat de l’antic municipi. A partir de mitjan s XX el sector de llevant del territori, que havia conservat fins aleshores el caràcter rural, s’ha omplert de noves urbanitzacions en forma de grans blocs (i fins i tot de conjunts que comprenen l’espai de diverses illes de l’eixample de Cerdà), que, juntament amb noves indústries, han mantingut el caràcter obrer i industrial d’aquest sector del pla de Barcelona, que ja en el període de 1868-74 s’havia caracteritzat com un dels nuclis del moviment progressista i revolucionari català; així, a partir del 1958, han estat construïts a llevant del Poblenou els barris del Maresme i del Besòs, i entre el Poblenou, la Sagrera, el Clot i la riera d’Horta, a la banda de l’antic molí de la Verneda, el barri de la Verneda. Segons el cens de 1981 el districte X tenia 166 000 h (226 015 h [est 1985]). El 1897, l’any de l’annexió, vivien a sant Martí 40 000 persones. El creixement vegetatiu ha estat mol irregular; ha crescut molt en zones com el Maresme, el Besòs, la Verneda, mentre que el creixement del Clot ha estat més moderat i el del Poblenou escàs.